2010, bye bye!

2010! Adéu…

Falten pocs dies per acabar l’any i aprofito un dels molts viatges en tren Reus-BCN // BCN-Reus per tal de reflexionar sobre la vida (o per rajar de qui faci falta…)

Avui és l’últim d’aquests viatges que faig al curs i m’envaeix una certa nostàlgia, que la podriem sumar a la de totes les despedides que s’han anat esdevenint aquets últims tres o quatre dies…

No sé exactament quin fenònem es dona en els putus trens de la puta renfe, però, son un dels millors moments de la setmana… el constant moviment del tren, la música via intravenosa i anar buidant el pap…

Ara m’agradaria recordar què he fet al llarg de l’any, però moltes imatges borroses (i no vaig gat!) es van entortolligant… així que us explicaré coses per temàtiques de la vida i no per ordre cronològic.

CAU

Finalment després de 13 anys vaig deixar de manera activa l’escoltisme, un seguit de malsentesos, poca comunicació, massa malestar van propiciar trencar peres amb “El Pi de Les Corts”. Després d’un parell d’intents no gaire reixits de no abandonar el moviment, aquest principi de curs (2010 -2011) però, la mateixa rutina m’hi ha fet desvincular més del que haguès volgut.

CASTELLS

Una gran temporada d’èxits castellers, un parell d’espinetes que s’han quedat clavades: el 3d9f “només” carregat del concurs i de Vilafranca, i l’actuació de terrassa. Tot i això no ens podem queixar, grandíssima temporada, una feinada increible de tota la colla…

L’any q ve, més i millor no? Tri-ple-ta Mà-gi-ca …

MÚSICA

Intérpret: Any per una banda de consolidació dels Quatrevents amb dos repertoris diferents, ball de gralles i concert; estrena com a grup de la FM de Vilafranca (la meca dels grallers), any de moltes coses, samarretes, barrets, merxandaising; i tot ha estat possible gràcies a la il·lusió i a les ganes de treball que hi hem anat posant! També ha estat any de recuperar velles propostes més minimalistes: Et Farem un Bombo! Amb diferents viatgets per tot el món: Québec, Euskal Herria, Polònia (amb un grup de nova formació “desKonieks”), final d’any amb rellançament dels dos grups de Tresquartans.

Estudiant: Molta CANYA!! Seguint en el rol de tastaolletes la última dèria és la música del renaixement, xirimies i baixons! Gralla Nova (una per any) de claus a 440hz, preparació d’un concert, que es va convertir en una audició, d’obres per a gralla i piano. I mooolta feina per fer!

Profe: Entrada al CAT com a profe de Tarota (:D) amb tres alumnes diferents, nou projecte de base al CEIP Orlandai, consolidació al Ferran Sunyer amb un petit gran èxit, i molta ilusió però poc treball en la nova escola dels castellers de sants, deurees per l’any que vé… I encantat de seguir a l’Aula de Sons i gaudint dels viatges de tren! Jaajaja

2011 serà un graan misteri, però no patiu que començarà de la millor manera possible: 4 mesets a Finlàndia d’Orgasmus! O era Erasmus??

La Carta als Reis(Reixus Mags)

Estimats reis mags: com que això del web 2.0 mola moolt, enguany he decidit que us faré la carta i la penjaré al meu blog, us passaré un enllaç al “post” via Twitter i us buscaré el perfil al Facebook.

Enguany crec que m’he portat bastant bé: tot i que no he estudiat totes les hores que demana el professor he tocat moltes estones, he sigut cada cop més puntual a les classes però les del matí hauré de millorar-ho… a més enguany he pres la decissió de marxar d’erasmus a finlàndia per tal d’estudiar música i espavilar-me una mica més del que estic acostumat.

Per tot això m’agradaria que em portéssiu les següents coses.

- A me mare una mica més de paciència, ja que li costa molt d’entendre que els meus mínims de neteja difereixen una mica dels seus

- Al pare que comenci a mirar-se la infinita col·lecció de pelis en blanc i negre que té, i d’aquesta manera es deixi de preucupar per tot el que passa al seu voltant!

- A ma germana porteu-li unes dosis de decissió i que no es pensi les coses 30 cops abans de fer-les!

- I per mi una bona ratxa de canyes de gralla, tarota, xirimia, clarinet…

- Una micona de temps per tocar tots els instruments

- Un teletransport per ser al mateix temps a dos llocs diferents

- Força, esforç i ànims per no rajar-me de l’erasmus i tornar a casa abans de temps.

- Finalment, al Tribunal Constitucional, al Suprem, al PP, a Ciutadans i a tots els desgraciats que volen que siguem esppanyols un bon tou de carbó per cremar-los a la foguera.

Moltes Gràcies!

Manu Sabaté

p.d. a casa a la nit de reis hi trobareu una mica de fruita, una mica de turrons, d’aigua i ratafia per donar-vos força al llarg de la jornada.

El Futur

Fa tres anys, vaig començar a fer classes de gralla al CEIP Ferran Sunyer, escola situada al bell mig de Sant Antoni, entre el Raval i el Poble Sec.

Una escola admirable per moltes i moltes coses, escola verda, integradora, amb un predomini del Català, i a més a més, desde divendres reconeguda per la Confederació d'Agrupacions de Cultura Tradicional Catalana amb el premi del 2n concurs projectes de treball de la cultura tradicional catalana a l'escola i a l'aula.

Paral·lelament també vaig començar a "matxacar" els grallers i els timbaler dels Castellers, per tal de garantir unes gralles a l'alçada dels castells que la colla fa. Dins d'aquest grup, cal destacar la figura del timbaler que és el més petit de tots.


Avui ha sigut un bon dia, un dia d'aquells en el que pots estar orgullós de la feina que has fet i el més important, que tot aquest treball pot tenir (i tindrà) una projecció i una continuïtat en el futur:
Avui hem anat a tocar el timbaler dels Castellers de Sants i alguns dels grallers del Ferran Sunyer a la fira de Sta Llúcia, acompanyant a La Carassa. A partir d'avui ja estem buscant nom oficialment, (Quintetu Vinagre, Grallers de SantS Antoni, Martí's i els seus amics)...


EVIDENTMENT que encara falten moltes hores i hores i hores de treball i estudi, però això d'avui ha sigut un bon començament.


La Nora, el Martí S. el Guillem, el Martí Q., la Carassa, el Manu i el Martí J.


Els propers reptes amb canalla?

Doncs seguir fent planter a Barcelona: els altres nens del Ferran Sunyer, els de l'Orlandai i un somni de fa mooolt de temps.



En tornarem a parlar no?

La muntanya russa dels Sentiments

Afortunadament l'ésser humà té una gran adaptabilitat als canvis. Si no seriem pell.


m'explico:


Si poguéssim representar els sentiments en una funció d'ones, (moment frik) veuríem que habitualment tenim unes funcions constants, sense gaires canvis. La rutina és un dels millors controladors d'aquest procés...

La "putada" apareix quan dins de la nostra vida hi entren coses no habituals. Poden sortir bé o malament, i aquest cap de setmana hem tingut una mica de tot.

Diumenge nit, ànims pel terra. Mas president (mama poooor) CiU quasi majoria absoluta, i Esquerra punxada terrible.

Dilluns, ahir, partidàs del barça i un 5 - 0 (gloriós). El millor xarop per superar les penes de diumenge.



No vull pensar en què ens hauria passat si el Madriz ens haguès guanyat...



Suposo que hauriem anat fent, xino xano, fins a tenir una nova alegria.

No?

De nou: Et Farem un Bombo!

I si el dijous al vespre no sabeu ben bé què fer...


sempre us podeu deixar caure pel CAT, Pl. Anna Frank, metro Fontana (L3)

a escoltar un concertet del duet, "Et Farem un Bombo"



percert és GRATIS!!


en concert al millor barri de tots!

més info! http://www.tradicionarius.com/

Les crestes ben amunt??

Un cap de setmana de molts km's.

Divendres amb Safreig (grandíssims!!) a Cabrils.

Dissabte tripleta: Cercavila Cerdanyola, Castells a Manresa amb els de Cerdanyola i nit al barri marítim a fer "el Quina Canya!"

I aquest matí castells a Cerdanyola.




Després de tan voltar per catalunya he tingut la "sort" de compartir actuacions amb 4 grups de grallers de colles castelleres (l'altre dia ja vaig rajar de les dels gegants i avui toca les dels castells); deixant de banda l'envergadura dels castells que feien, només un d'aquests 4 tenia unes gralles q tocaven el toc de manera quasiacceptable. Les altres tres feien PENA.

Realment volem que el mon casteller sigui part del patrimoni immaterial de la humanitat si la música "ritual" està molt mal tocada?

Volem que "s'institucionalitzi" que un cop s'acabaven les actuacions s'hagi de ballar la puta polca d'ours tan sí com no?

Perquè els grallers no son (m'agradaria no incloure'm en aquest sac) prou conscients del nivell que tenen? En una colla castellera hi ha moltes maneres de participar a un castell, i de la mateixa manera que no tothom va al tronc crec que també hi hauria d'haver-hi uns criteris prou clars en quant als músics.

I al loro, que no tot passa per llogar grups!

Warsaw – Bar Sovilla o Varsòvia (pels amigotes)

El viatget va començar un bon dia amb la trucada d’un bon músic i millor persona (l’Oriol Mestres). Aquell dia però, el menda s’havia deixat el mòvil a casa i la bona notícia diria que em va arribar a travès de l’Heura. Vaig aconseguir parlar amb l’Oriol i em vaig liar a muntar el grup (ja que el meu grup no podia venir-hi ningú).

Després de dos dies d’infart, perseguit per en Toni Lucena (“Toñi” en Polonès) i perseguint als afortunats que vindrien de viatge amb mi; vam aconseguir muntar un mexambrat: 4vents, Canya d’Or i Bufandes.

El seguent record el tinc ara fa una setmana, despertant-me a les 3 del matí per anar a buscar un nit bus que ens havia de portar a l’aeroport del prat per agafar un vol direcció Zurich que al seu torn ens havia de portar a la capital Varsòvia.

I el mateix dimecres, a quarts de quatre de la tarda, ens plantàvem a l’hotel que era un edific reconvertit: antingament era la seu del sindicat de professors del Partit (Polònia va estar sota una dictadura comunista). Aquella mateixa nit vam anar a sopar amb la ideòloga de tot el projecte “l’Ewa” i vam aprofitar per fer un tour turístic per la ciutat.

En aquest viatge, l’arquitectura no ha sigut pas la meva principal preucupació, i realment un cop tornat, he vist que de la ciutat tinc pocs records: Diguèssim que el 1944 entre els Nazis, i els Russos van arrassar tot el centre de la ciutat. I tot el centre ha estat reconstruit. Però hi ha com dos centres: el centre “antic” i el centre “cultural”. Nosaltres bàsicament ens vam moure per l’antic, un gran passeig amb diferents edificis guvernamentals i unis a banda i banda. Uns carrerons entranyables amb una alta densitat d’esglèsies per metre quadrat i una plaça amb una sireneta al mig, i tot d’edificis de colors als voltants.

Tornant al sopar, vam descobrir tot de coses interessants: les cerveses no es beuen per copes, o canyes: es prenen de mig litre en mig litre. Hi ha molts tipus de vodka, i ells el fan anar com si fòs aigua (ei, però després del xarrup se foten suc de grosella!!!).

El dia següent vam poder dormir fins que s’acabava l’esmorzar de l’hotel (s’acabava a les 10 i nosaltres a les 10 menys 5 minuts ens hi presentàvem!!! No fos caaas!!!!). Aquell matí vam tenir el primer contacte amb els gegants que haviem anat a acompanyar!! (que no us ho havia dit??, la història era anar a acompanyar als gegants del Chopin i la Georges Sand, que els havien estrenat com a un dels actes de commemoració del bicentenari del naixement del pianista polonès) (en Gerard Pouget us explica al seu blog millor que jo la història d’aquestes figures)

El contacte amb els gegants (per si us havieu perdut) va ser al conservatori local. Un cop els vam haver vist després d’haver buscat una flautista que ens havia fet una foto i havia parlat amb castellà amb nosaltres… vam decidir passar tot el dia patejant pel centre (de Dia) dinant menjar tradicional polonès: pastes i pizzes! (era un xiiist!!!). Després de dinar, les estones d’oci es varem acabar, i vam tornar cap al conservatori per fer la primera super cercavila amb les figures.

La cercavila va ser d’allò més juantxi, que si teniem permisos, que si no en teniem, que si ens sobrava temps i aprofitavem l’avinantesa per anar a fer un cafè (i una visita al WC una mica desafortunada) i finalment vam acabar de tocar davant la porta de l’òpera! AL LOROOO!! Que ja hem fet sonar la gralla a l’òpera de varsòvia... el problema el vam tenir quan ens van sortir de dins la òpera 4 goriles amb cara de pocs amics, però per sort, la ideòloga de tot el tinglado va sortir a protegir-nos i a negociar amb dits gorioles que podriem tocar enfocant l’instrument cap enfora. Després de tot el xou vam sortir amb la filla de l’Ewa i el seu promès (no en recordo els noms) una parella que en el futur ens donaria grans moments.

L’endemà jo vaig ser un dels “escollits” per anar a la recepció oficial, d’aquí en vam treure vàries coses bones:

- El crit de TOOOOÑÑÑÑIIIIIII!!!!!

- Una copeta de champage francès i el xou d’obrir l’ampolla

- Uns regalets preciooosos

- I una magnífica visita per les vísceres de l’òpera varsoviana!!

A més, també vam coneixer el president de l’institut chopin, un dels que havia fotut més peles al projecte i ens va explicar com de fantàstic era el compositor polonès.

La tarda la vam aprofitar per anar a fer unes magnífiques fotos al monument de Chopin situat en un parc a 20 minuts de bus del conservatori… Fent les fotos l’Oriol i un servidor vam aprofitar per fer campanya per la declaració del fet casteller com a patrimoni de la humanitat. (sisis, ja sé que som uns pesats i uns friks, i que un acte de índole merament gegantera els castellers sobràven… però, ja sabeu que soc un frik i n’estic orgullòs de ser-ho!! I a qui no li agradi: 2 pedres).

Després de la sessió de fotos, vam començar la segona cercavila, encara més juantxi que la del primer dia. La vam emmarcar dins dels actes d’un festival de masurques poloneses, i vam tenir la sort d’escoltar la tradició polonesa viva: ens vam tornar amb un grup d’avis polonesos que tocaven masurques interminables amb violí, acordió i bombo i triangle!! La cercavila que havia d’arribar a l’auditori d’allí (no en recordo el nom) no va fer ni la meitat del recorregut previst, però vam tenir la sort de ser gravats per un documental tocant el ball dels gegants com a 3 vegades i mitja.

Vam acabar la nit al festival de masurques, personalment prefereixo la manera de ballar més mediterrània: menys voltes i més agarraeets!!

Lu dia sigüent vam anar a visitar el museu de la insurreció del 44. Explicava com els nazi amb la passivitat dels russos comunistes havien deixat varsòvia en ruines. Un exemple de com s’ha de tractar la memòria històrica, i no el que es preten fer en aquest país!!!

La tarda va acabar intentant colant-nos a l’edifici més alt de varsòvia, per unes escales d’incendi, i la nit sopant amb la Magda i el seu company (molt bona gent) acabant al mateix festival de la nit anterior, i de camí a l’hotel fer una parada tècnica amb la filla de l’Ewa i el seu xicot, reconvertint l’adrià al mon dels castells i dormint molt poques hores abans d’empendre el viatge de tornada.

TOMA YA!

Els que hagueu arribat fins aquí baix felicitats!! Ara a continuació us aniré detallant 4 coses bàsiques del viatge:

L’equip humà:

- Coordinadora de Geganters de BCN: Toni, Josep Maria i Èlia, Jose i l’Helena (la princesa pinguina)

- Agrupació de Colles Geganteres de Catalunya: Santi i Pilar, Adrià, Rober i Àlex (els nens de l’expedició)

- Deskonieks, els grallers: Jaume, Oriol i Joana

- Organitzadors Polonesos: Ewa, Magda i Jasiek

- Altres personatges a destacar: La filla de l’ewa i el seu xicot! Un paio que tocava la tuba i treia foc per la campana, la flautista de la foto, i certa ballarina que va tenir mal de panxa (jojoj)

Grans moments:

- intents de copiar un video clip d’en quimi portet a tots els llocs importants

- certa febre pilanera, durant el dia i de nits

- el ball dels pinguins, al toc d’inici de l’any q ve

- cert contracte firmat en un tovalló de paper (com el Messi) i les posteriors converses en llocs més privats

- Txeee quines pierneesh

- La planta 27 i les reparacions del sector jove i gralleru

Coses que heu de saber si mai aneu a polònia:

- la traducció de ets molt guapa és: ieshtak pieuknak

Grajazz santornem'hi

Warsaw "txeee, queines pierneesh"

Molts dies d'abandó del blog sense cap justificació.


primer intent de reavivar-lo i reanimar-lo.

Han sigut 5 dies molt intensos. Moltes patejades, molts moments còmics, moltes tonteries, moltes cerveses, molt de fred i de descobriments de nous amics.


Jo, abans de fer una crònica una mica més elaborada us deixo amb una gran foto.

La nova formació per fer sortides internacionals. Deskonieknats (desaFInats) i els primers en tocar a l'òpera de Varsòvia




foto manllevada de'n Josep Maria Blanes

Adéu Amerique!!!

Últim post desde l'altra banda del toll! (charcu en català vindria a ser toll)

Avui hem passat el dia a Montreal, havent vist ja dues zones de la ciutat, avui n'hem anat a visitar tres més! Una molt bé i les altres dos, en argot casteller han sigut intents desmuntats.

El dia a començat anant al Quartier Latin, al Parc de la Fontaine i finalment al Plateu del Mont Royal. El parc aquest ha sigut un grandíssim descobriment, ple d'esquirolets, un oasis de tranquilitat a dos parades de metro de l'estrès dels macro edificiots. L'altra cosa que ens ha agradat moltíssim ha sigut el barri del "Plateau del Mont Royal" (plató del mont ruaial) (mireu la foto de sota) tot de carrers, amb casetes de només tres plantes, amb uns jardinets molt petits a peu de carrer i uns parterres al mig del carrer amb tomaqueres, o floretes, o enciamets. Molt bonic.

Les activitats de la tarda, però, no han acabat de funcionar tan bé. Hem aprofitat el nostre super passe de tres dies de viatges al metro, per anar a una illa de davant la illa més gran (on es troba montreal) on segons el mapa hi havia un mirador "Santa Helena". El cas és que hem arribat a dita illa i ens hem trobat un festival de "música" electrònica, i que el nostre mirador estava dins del putu festival, i s'havien de pagar 10 dolars. Hem girat cua, i hem intentat anar al jardí botànic (que ens el va recomanar un dels catalans que ens hem trobat per aquí).
Hem tornat a agafar el metro, hem arribat al jardí botànic, i oooo, desolééé, a les 5 tancava!!!! Hem aprofitat per fer unes fotos davant l'estadi dels jocs olímpics.

I hem anat a fer la nostra activitat preferida a Montreal: hem comprat un parell de llaunes de cervesa (ben dolenta) i ens hem acabat unes patates que teniem comprades fora el carrer, a les nostres cadires preferides de l'Alberg. Què fácil és ser feliç no?


Ara bé, després de tants dies foten el kràpula per l'altra banda del món, hi ha una part de mi que s'hi quedaria in eternis: no tenir responsabilitats és una cosa fantàstica, i crec que em podria acostumar a viure a Montreal o a la ciutat de Québec; però n'hi ha una altra, que ja té ganes de tornar a la rutina: el meu llit, el meu coixí, els lavabos de casa, els dinars de diumenge de la mare, els bolos amb els quatrevents, tornar al cole, els assajos de castells, els castells, i sobretot, retrobar-se amb aquelles persones estimades!


així que, si tot va bé, dimarts al vespre, ja seré a casa!!



Molts petons a tots!!

Vieux Montreal - Casal Català del Québec - Mont Royal

Primer dia sencer a Montreal.

El títol del post ja resumeix allò que hem fet, i deixat de fer!


Vieux Montreal.

Ens hem despertat tard i amb poc temps per fer grans coses, així doncs, hem decidit fer la primera patejada del dia: de l'alberg hem fet una excursioneta pel "centre històric" de Montreal.
Centre històric perquè de històric té el que en diríem en té poquet: 200 anyets, i vindria a ser una cosa més turística que res. Tot i això, molt bonico, molta vidilla, molta gent. Molt xulo també el canvi dràstic de grans gratacels, a la zona cèntrica de casetes més baixetes.
Una mica, pq us feu a la idea, de l'alberg al centre s'ha de travessar la zona de negocis.
Hem hagut de tornar de pressa i corrents, perquè a les dos ens tancaven la cuina!


Casal Català de Québec.

Avui 11 Setembre, diada de Catalunya, el Casal Català del Québec ha organitzat un acte, amb l'actuació dels Castellers de Montreal i un passi d'una pel·lícula.
Dies enrera vam trobar la informació d'aquest acte i hem decidit anar a donar suport, i a conèixer algun catalanet que visqués per aquí, i ens poguès orientar sobre que fer aquest dia i mig que ens queda al casal!
Així doncs, hem desvirgat el Pelut al mon casteller estrenat-lo de primer vent a un pilar de tres, i jo he tocat la gralla amb els castellers!
Hem acabat la jornada parlant amb una familia (amb els pares de la família) que ens han recomanat un barri per anar a visitar. "le plato"
Tornant, hem tingut una gran idea.

Mont Royal

Montreal és una ciutat que al mig hi té una muntanya, que vindria a tenir les dimensions de Montjuïc (o una mica més baixeta) i la vegetació de l'obagada de Vallvidrera.
L'acte del Casal Català del Québec s'ha fet, a l'altra banda de la muntanya, i el pelut i jo per tornar enlloc d'agafar el metro hem decidit que pujariem al monte per veure la vista. Ara ve, no hem tingut en compte que a dos quarts de vuit del vespre, ja és fosc. Total que després de preguntar a 4 o 5 Montrealencs, hem arribat a dalt de tot del cim... però ja era fosc! i hem pogut admirar la ciutat de nit. Espatuflant. Impressionant, tantes llums, tants gratacels... jo m'he acollonat una mica i tot!
Hem baixat per l'altra banda, i després de tresquarts d'hora ben bons de caminar hem arribat a l'alberg!


Demà últim post in situ! Dilluns cap aquí!

Fins aviat!


Visca Catalunya Lliure!!
(Visc a Catalunya)

Montreal

La nostra estada a la ciutat de Québec, desgraciadament s'ha acabat.

La última escala que farem abans de rempendre el viatge cap a la nostra estimada terra és la ciutat de Montreal.

Avui poca cosa us puc esplicar de la ciutat, amb prou feines n'hem vist el metro, i una mica d'un carrer moolt llarg, amb moltes botigues i molta gent. No opinaré a partir de primeres impressions!!


El relat d'avui tracta de com hem arribat fins a Montreal: una aventura!

Abans però heu de saber que avui a Québec s'hi celebrava un premi ciclista, i per tant molts dels carrers que tocaven al centre històric estaven tallats.
Per anar a Montreal, el Blai i jo, vam decidir optar per una via una mica més complicada que agafar un bus o un tren, però que havia de resultar més econòmica i amb possibilitats de conèixer algú del país: AmigoExpress, un portal d'internet on els conductors ofereixen places als seus cotxes per fer viatges.

Després de moltes estonetes, mirant com es feia, perdent els nervis (i els estreps), finalment vam aconseguir "reservar" dues places en un cotxe d'aquestes; però ahir a la nit, el viatge en qüestió es va anular, i el pelut (apel·latiu carinyós al Blai) i jo ens vam quedar amb una mà al davant i l'altra darrera. De pressa i corrents, vam tornar a reservar un altre viatge, però que no ens deixava a Montreal, ens deixava a un poblet dels afores (com vindria a ser Sant Boi de barna...)

Hem arribat al lloc convigut amb la conductora una hora abans (per por de quedar-nos tirats durant el premit ciclista) i ens hem posat a fer el jipi, tocant els nostres artefactes al costat d'una gran avinguda!

La nostra "xofer" ha resultat ser molt simpàtica i agradable; ens ha acompanyat fins l'estació d'autobusos, i ens ha explicat quin bus haviem d'agafar. Hem tingut la llet de només haver d'esperar 5 minuts el bus (passava cada hora!) i aquest ens ha deixat just al davant d'una estació de metro. Sí, sí, a Montreal hi ha metro!!! i ens agradi o no, tots els metros segueixen la mateixa lògica. Sabent a quina parada haviem de baixar per tal d'anar a l'alberg (acte que vam fer ahir a la nit, de manera molt previsora...) hem agafat un metro, hem fet un transbordament, i equiliquà! a l'alberg de Montreal.

L'albert de Montreal té una cosa postiva respecte al de Québec: tenim lavabo a la mateixa habitació. Per la resta hi ha una sèrie de handicaps: és més petit i hi ha més gent, i el problema més greu de tots és que la cuina tanca de 2 a 4!!! A qui se li acut?? si és hora de dinar als llocs civilitzats on toca el sol!!!!!!!

Parlant de sol, avui no ha plogut! i aquesta gent tan rara ha aprofitat per estendre semàfors.


Demà, 11.S suposem que anirem a fer el patriota al Casal Català de Montreal, però avui, fa pocs minuts, com si fos un avis, finalment hem vist els primers catalans al Québec! i no un, sinó dos!!!!


Un altre cop gràcies a tots els que perdeu 5 minuts al dia per saber que fem i deixem de fer a l'altra banda de l'Atlàntic!
Ja s'acabava!

De guiris a pseudomuntanyistes

Dia d’allò més complet: Solucionada l’anada a Montreal, cotxe llogat, conduit i arribat sà i salvi al pàrking i una bella excursió en un parc natural

El dia ha començat d’una manera una mica fric: resulta que un dels treballadors de l’alberg és basco i ha viscut a Sabadell (bonapell Anaís!). La cosa frik de veritat és que ha posat una cançó (morecau en gavaxo) del Tapia, i en Blai li ha anat a preguntar com era que posava Tapia… el cas és que el paio a més de ser basc i haver viscut a Sabadell, toca o tocava la Triki!

La següent experiència del dia no ha estat tan gratificant: llogar un cotxe sempre costa, i si ets jove i el que t'atén també és jove i amb poques ganes de facilitar-te la vida encara més. El cas és que tot i les pegues que el pipiolo aquest ens ha posat per llogar la voiture: (cobrar-nos recàrrecs per ser joves, una assegurança i fotren's la por al cos per tal d'agafar la super assegurança) li hem aconseguit llogar un magnífic Kia Nosequé amb canvi automàtic (puahjjfbghrbefbw) de gasofa, i pagar-li com si fos un "econòmic" (és el que té internet, pots reservar cotxes barats, que sempre t'acaben llogant els més cars pq no els tenen en estock!). La conclusió de tot plegat és la següent: tota la gent que ens ha atès al Québec ha sigut molt simpàtica i agradable; menys el pipiolet aquest dels ous, suposem que deu estar amargat, treballant i veient que joves com ells foten el kràpula per aquests mons de Déu.

Seguidament hem començat la excursió, ja dalt del cotxe (us colo una subordinada dins de la subordinada, perdenou) però conduir un cotxe sense embrague és molt xungu i perillòs: el meu peu esquerra ha apretat el freno com si de l'embrague es tractès, SORT que no hi havia cap cotxe darreree, (reprenc) ja dalt del cotxe hem començat el periple per tal de sortir de la ciutat de Québec i rodalies (rollo el Vallès, i tu ja m'entens), després de diferents voltes hem aconseguit agafar la sortida idònia i hem fet cap al parc natural de la Jacques-Cariter http://www.sepaq.com/pq/jac/ (al feisbuc hi ha una mica de reportatge fotogràfic).

Hem arribat al parc, i a una guixeta ens han interceptat i ens han fet pagar la mòdica quantitat de 3,5 dolars per cap (i si als nostres parcs també féssim pagar no hi hauria tans domingueros no?) i ens han fet dirigir cap al centre de benvinguda, o un gentil quebeques ens ha indicat quina passejadeta podiem fer en 3 horetes! Per cert, que encara no us he dit que no ens havia plogut en tot el dia!!! Hem començat a fer la passejada envoltats d'una frondosa vegetació d'obaga (recordava una mica a la fageda d'en jordà). Hem flipat moltíssim quan a mig camí desde un mirador hem pogut observar una panoràmica de tota la vall amb arbres als dos vessants i riu (de veritat, no com els nostres) que la creuava. Quan hem arribat al final de la passejada s'ha posat a ploure!! hem menjat una micona i cap al nostre estimat cotxe (protegits de la nostra estimadíssima pluja amb els xubasqueros!)

Hem fet el viatge de tornada, menys accidentat i més recte que el d'anada, hem deixat el cotxe al garatge i després de sopar, i abans d'acabar el post, hem trobat una guitarra, i hem obsequiat als 3 gats que quedaven a la cafeteria de l'hostal amb una selecta selecció de hits cauencs.

Demà últim dia a Québec ciutat, i cap a Montreal! Averem si el temps ens hi acompanya una mica més!

Bona nit,

o bon dia!

PER CEEERT! MOLTES GRÀCIES A TOTS ELS LECTORS QUE HEU DEIXAT CONSTÀNCIA QUE AQUESTS BLOG SE'L MIRA ALGÚ!!! M'HEU FET MOOLT CONTENT!

La duríssima vida del Guiri

La última info que tenieu meva (o nostra) era de la última tarda de festival.


La nit que va prosseguir a la tarda va ser d'allò més encertada: vam anar a veure en directe als nostres colegeues Bascos (ara sí Pere?? perdona'm la falta, vaig copiar 100 cops basc al word!!!) i acabat el jefe dels transportistes (Jean-François) ens va portar al bar indicat: al bar on hi havia música en directe, i la mitjana d'edat no sobrepassava la 40 d'anys. Allà vam poder disfrutar de música Quebequesa en companyia del Jose i el Xabi, i la Genevieve i el Jose Luis (la cap de premsa del festival i el seu espòs)

L'endemà al matí hi havia el darrer acte del festival: el dejeuner musical, un esmorzar d'aquets americans on un selecte grup de músics pujava a l'escenari a tocar 15 minutets. Hora de la despedida, i d'intercanvi de discos amb el personal que corria per allà (intercanvi vol dir que ens els van regalar, perquè la formació de "Et Farem un Bombo" encara no ha tret el seu primer disc al mercat...)



I encabat (molt reusenc, ja'mperdonareu) l'amic Jean-François (que en català seria jan-françuas) ens va portar a la ciutat del Québec i ens va portar a la porta de l'albergue de jeunese. (el podreu veure al feisbuc)

La vida de músic "estrella del folk" que teniem a Montmagny se'ns ha acabat; pa lo bueno i pa lo malo: coses bones: tenim cuina i ens fem nosaltres el menjar (mare, no pateixis que avui hem sopat bajoques amb pataques) i estem en un ambient on la mitjana d'edat no passa els 30!!!! com a coses dolentes sens han acabat els taxis cada dia, i una habitació immensa pels dos: estem en una habitació de sis lliteres.

Aquets dos dies i mig de vida de guiri total han tingut un mateix denominador: PLUJA!!!
Tot i això el primer dia i mig, el vam utilitzar per fer unes bones patejades per la ciutat de Québec, un centre històric una mica de peli disney, moolt bonico, però ple de guiris (com nosaltres) una zona tocant al riu entranyable, uns barris als afores del centre, amb cases unifamiliars moolt guapes i de molts calerons i una zona una mica menys rica a 20 minuts del centre on ahir al a nit i van tocar els nostres amics bretons.
Una altra gran cosa de Québec son els parcs. Concretament n'hi ha un a tocar del centre, que era una antiga ciutadella, preciós. Si no fos per la pluja hi hauriem anat a fer el jipi... I de cop, en un espai que ni t'ho imaginaries, et trobes un jardinet preciòs, que amaga una petita gran colònia d'esquirols!!!


El dia d'avui l'hem fet servir per anar a l'altra punta del Québec per anar a veure Balenes. Hi haviem d'anar en una zodiac, però com que ha fotut un temps de merda, les zodiacs no han sortit i ens han embotit a tots dins d'un típic i tòpic vaixell que fer recorregudets per turistes. Hem vist el llom de 4 o 5 balenes blanques i d'un rorqual petit. Molt Xulo. Tot i això, un dia de merda, vent molt fred, un plugim constant, i el sol que fa dos dies que no el veiem!!!!


Demà lloguem un cotxe i anirem a la muntanya, averem que hi trobem!

Montmagny - Dies de Carrefour (II)

La tarda d'ahir es va tornar interessant, de cop i volta, i sense voler-ho!

Després d'una merescudíssima migdiada (portem una jornada de treball mooolt estressant!!), vam anar al "CentreVille" a veure els amics Occitans (en Joan Francès i en Marc Castagnet) que jugaven(merda! una francesada!!!) a un bar. Allí ens vam trobar els Vascuences (en Xabi i en Jose) i van anar passant els minuts... el blai en sec va dir, tinc gana!! i després de mirar l'hora vam descobrir que el sopar s'acabava en 10 minuts!!!
Total que eren les 7 i 20 de la tarda, hora de berenar a casa meva, i en 10 minuts ens quedàvem sense sopar!!

Corrents vam arribar al local dels jalars i després de negociar durament amb el xef, ens va encolomar uns taperets de fesols amb una salsa fastigosa i un parell de trossos de pastis de formatge dolç talment fastigòs!

Vam fer cap al nostre Motel per tal d'endrepar el suculent sopar, acompanyat d'unes cerveses!!!, fins que van aparèixer els vascos, vam estar xerrant a l'habitació de diferents assuntus, el blai i el xabi d'incordions, i el jose i jo de pitus varis, vam tocar una mica, i vam decidir anar cap al centre-ville a mirar si hi havia ambientillo...

Allà ens vam trobar el Joanquin Díaz, incordionista dominicà, (observeu la afoto!) que ens va prometre que en un motel hi havia festeta. Els vascos i nosaltres, ilusos, vam fer cap al motel en questió...

allà


ens vam trobar una festa, on la mitjana d'edat no baixava dels 75 anys!!!! sembla una trobada de l'imserso! tot d'avis, uns quants tocant l'acordió i els altres aplaudint... una situació surrealista... vam aguantar al lloc 15 minutets, i vam fer cap a la nostra particular discoteca, esperant trobar-hi noies jovenetes.

Visca la llei de Murphy! perquè vam descobrir que a Montmagny la gent surt de feste els divendres! els dissabtes es queden a casa!! la disco estàvem sols!!



El dia d'avui ha aparegut fred i ventòs, però no plujòs! Hem tocat a primera hora de la tarda, fent de teloners dels grandíssims bretons, un altre cop amb un magnífic equip, i un grandíssim públic (en tots els sentits). Últim concert a Montmagny!!

Hem anat a dinar d'hora (a les 6 de la tarda...) per estalviar-nos problemes, i després farem cap al concert dels vascos, i cap on ens porti la nit!


Demà coneixerem la ciutat de Québec!

prometo fer un parell de comentaris: del Carrefour en si, una mica més profund del que he anat escrivint per aquí, i un segon igual d'interessant que serà una comparativa dels WC's catalans i quebecois!


A bientot!
(on panse deja en français!)

Montmagny - Dies de Carrefour

El nostre primer de “treball” al Carrefour (dia 3 oficialment) va començar amb una entrevista en francès, per el museu de la “història vivante”, (quin nivellàs que gastem en Blai i jo...) per la tarda vam fer dues coses: una excursioneta per les rodalies del poblet i proves de so. Vam descubrir que a menys de 500m del centre del poble aquests cabrons tenen uns salts d’aigua molt bonicos, amb una espècie d’espigó i amb unes grandíssimes mansions a la voreta del riu.

Al vespre (és a dir a les 6 de la tarda) estrena al Québec de et “farem un bombo” i a la nit hi havia el concert d’obertura: la primera part vam poder gaudir dels nostres amics vascos, (Xabi i Jose9 de l’Antonio Rivas (habitual d’Arsèguel) i del Vladimir (un altre habitual d’Arsèguel)…

Ara bé (que vol dir moro) el concert d’obertura els músics el miravem en una sala apart, on el so que arribava era molt dolent i a mig concert ens vam escapar amb la parella de bretons (Yanik i Erwin) que també toquen diatònic i artefactes de canya doble sorollosa (bombarda bretona) i vam estar parlant de la música tradicional. A mi personalment em va agradar molt com tenen les coses de clares: perquè fan el què fan, perquè ho fan com ho fan, on està la línia del què és tradicional i el que ja és inovació… I després a fer el “vin d’honneur” del festival… el vi negre dolentíssim (el nostre “don simon” és més bo!!), però per sort hi havia cervesetes…

No sé si us he explicat que estem allotjats al Motel CentreVille. Aquest hotel dins el recinte té la Disco/Bar/Pub del poble, de fet, la porta del costat de la nostra habitación condueix cap a la discoteca. L’altra cosa que no sé si us he explicat és el personal que corre per el Carrefour: estem en un poblet on tot és “a lo grande”, i l’edat del públic assistent també. “CabeçasBlancas” els va batejar la cap de premsa del festival (que està casada amb un argentí), i el cas és que ahir vam fer-hi cap després de les cerveses d’honor, i vam descubrir que al poblet també hi ha gent jove!!!!!

Avui plou, és un dia una mica gris, en principi tenim dos concertets de 25 minuts: un ja l’hem fet, a les 11.25 horal local, amb un auditori casi ple, on la mitjana d’edat devia ser de 70 anys, però amb unes ganes d’escoltar-no increibles! Hem acabat el concert fent-los cantar el que tocàvem (a lo hooligan Lolololo) i aplaudint com bojos!! A més hem tocat després d’una parella d’occitans, i hem acabat el concert amb un tema conjunt cantat en Català i Occità!

La tarda teniem un concertet al carrer, però com que ha plogut la organització ha decidit suspendre’l. Alor on va a faire la “migdiada”!!

A Demain!

Barcelona – París – Ciutat de Quebec - Montmagny (Text)

Dia 1

El viatge va començar a les 5 del matí amb el despertador sonant, poca cosa més recordo fins a pujar al primer avió del dia: Barcelona – París amb Air France.

A l’avió vam dormir mija horeta (fins que ens van portar l’esmorzar!!!) i després vam començar a intimar amb la viatgera que teniem al costat: La Teresa. Una portuguesa afincanda a Barcelona que anava a Victoria (Canadà) a un congres d’aus marines ja que estava fent el doctorat d’aus marines.

Arribats a París va començar la primera odissea del dia (i de fet, Ulisses segur que no va haver de fer les cues que vam fer per tornar de Troia…) la primera cua va ser per surtir de l’avió, la segona per agafar les maletes, la tercera per pujar al trenet que ens portava a la nova terminal (perquè volavem amb dues companyies diferents i haviem de surtir de s’aroport i tornar a passar tots els controls…) la quarta va ser per facturar els equipatges, la cinquena per passar el control de seguretat (vaig haver de treure l’instrument…) i la sisena per pujar a l’avió!!!!

El vol de creuar l’estanyet va passar sense pena ni glòria: dues pelis dolentotes, una mica de turbulències, uns macarronets per dinar, i un tallet de pizza per berenar…

Amb la broma del canvi horari arribavem a Québec a les 3.30 (haviem surtit a les 2 de parís), i vam fer les darreres cues del dia: Entrar al Canadà i recollir les maletotes.

A l’aeroport ens esperaven uns senyors que ens vam portar de l’aeroport a Montmagny en uns macro cotxes de 7 places i maleter per encabir-hi les corresponents maletes…

Allà recepció oficial, discursets de presentación, sopar (a les 6.30 de la tarda) i ens porten al nostre motel… Curiosament la porta del costat de la nostra és l’entrada d’un dels bars/disco/pub del poble.

Dia 2.

El dia ha començat cap a les 9, anant a esmorzar a un cafè bretó del centre del poble; acompanyats d’un trio d’occitans que parlen occità!!!!! I d’una parella d’entranyables vascos: el Xabi i el Jose. L’esmorzar ha demostrat ser un gran error, ja que a les 12.20 ja estàvem dinant!!!!

Hem anat a dinar al “cau” de Montmagny, (si, al Québec també hi ha escoltes, i no hi ha esplais!!) val a dir que sense gaire gana, després de dinar hem anat a fer una visita pel “centre” de Montmagny amb els postres amics euskalduns!

Montmagny sembla el típic poble de peli americana, amb cases unifamiliars separades les unes de les altres, sense gent pel carrer, ni gent a les terrasses, tot molt gran i extens, i amb un punt de degradació cutrot!

Hem matat la tarda a dues terrasses fent cervesetes (bastant cares…) i amb el primer acte del festival: una recepció oficial amb la signatura del llibre d’honor de la ciutat, i un pica pica que feia de sopar (a les 6 de la tarda… son molt rarots aquests quebecois!!)

A la nit hi ha hagut el primer concert del festival, duo d’acordió i bombarda/flautes rollo el blai i jo però a la bretona i un trio d’armòniques!

A destacar del dia: el Blai no toca l’acordió toca l’incordió; jo no toco instruments toco artefactes, una frase cèlebre de llengues, picats i punts de neu… i dos vascos molt caxondos!!!

Demà dia històric, una gralla sonarà al Quèbec!! Seré el primer??

Barcelona – París – Ciutat de Quebec - Montmagny

Fauna Avionil... Reflexions cap al Quebec 1

Recentment fent cap al Quebec he hagafat dos vols diferents: De Barcelona a París i de París cap a la ciutat de Quebec, fent un petit estudi sociològic he pogut classificar diferents models de viatgers:

En primer lloc i com a més torracollons hi ha les famílies nombroses amb fills maleducats. Aquesta espècie és habitual dels vols de mitjà recorregut, i es caracteritza per ser una “troupe” de nens, nenes, mames, papes, abuelas (que no àvies) i abuelos; que creuen que l’avió és seu, i que la resta de passatgers només fan que fer nosa. Son habituals comportaments com ara cridar, còrrer per les terminals, queixar-se per tonteries, molestar a les pobres hosteses…

En segon lloc hi ha les parelles d’avis venerables: t’els trobes a tot arreu, els seus principals defectes son portar maletes que pesen més del que ells poden carregar, fet que fa alentir les cues de manera brutal; com a cosa bona cal dir q no criden massa… AILAS!!!! Si s’asseuen al teu costat, els seus viatges al banys, o per estirar les cames son nombrosos…

Hi hauria un altre tipus de grup que podriem anomenar “joves”, suposo que si vas cap a Eivissa o destins més aviat turístics carecteritzats per haver-hi borratxeres constant deuen ser un grup molt torracollons (a més acostumen a ser quillos amb arracadotes, tatuatges, i banderotes estanqueres). En els vols que hem fet aquest col·lectiu es caracteritza per anar en petits ramats, amb molta tecnologia al damunt (portàtils, iphones, ipods, mpetreses, cameres) i es sociabilitza molt poc. O només cap a l'altre génere...

Cultura Popular i Tradicional "De Qualitat"

La gràcia de les manifestacions de cultura tradicional i popular és que els que en som representats (per aquestes manifestacions) ens hi sentim identificats. Fins aquí tothom d'acord no?

Ara bé: Què passa, i què hem de fer quan ens fa (o em fa) VERGONYA algunes manifestacions concretes de la nostra "Cultura Tradicional i Popular" (terme sobre el que n'hauríem de parlar extensament algun dia). No posaré cap exemple concret (per no guanyar-me enemistats) però suposo que molts dels que em coneixeu ja sabeu de qui o de què parlo.

Jo personalment, diumenge passat, assistint a un d'aquests actes de "Cultura Tradicional i Popular" dels que em fan passar VERGONYA, vaig veure la solució perfecte i magnífica:

Ens hem d'inventar un nou segell, una nova denominació: "cultura tradicional de qualitat", i és sota aquest segell on hi englobarem aquelles manifestacions que ens fan sentir orgullosos de ser el que som.

Per fer aquest blog una mica més participatiu, m'agradaria generar un debat sobre què i perquè ha d'entrar dins aquest nou segell, siusplauperfavor, deixeu els vostres comentaris del què ha d'entrar on diu "comentaris".

Començo jo.
Dins: El mon casteller de més de 7 pisos amb música digna
Fora: Els gegants lletjos amb grallers que desafinen (i no saben que estan perjudicant a l'instrument)

Palamós

Lluny del que seria la zona tradicional de la gralla, camp de l'avellana i penedès..., a la costa brava hi ha un bonic poble, habitat durant els mesos d'estiu per més guiris que catalans, anomenat Palamós.

En general el sector de grallers amb que m'identifico considerem que més amunt del besòs poca cosa es salva... d'aquestes coses que s'han de salvar hi ha la colla grallera/gegantera de Palamós.

Any rere any, i ja en son 11!, han organitzat el "Tu Tries" una trobada de grallers, que si bé els primers 9 anys va ser en format de concurs de colles gralleres, aquests dos últims s'ha suprimit el concurs i s'han fet diferents canvis, enguany hi ha hagut un trobada de balls i entremesos d'arreu del territori (aquest cop de Canyelles) sopar popular amb concert del grup ameba, cercataskes amb el nou espectacle dels Quatrevents: Quantrevent On Tour.K i aquest matí trobada gegantera, vermuth i final de festa.

Enguany ha sigut el quart cop que hi he anat. Els tres primers cops van ser quan es feia el concurs (i vaig pujar al podi en totes els ocasions!!!!!!!) i les celebracions posteriors van ser dignes de recordar!

Ahir, no hi havia concurs, després del sopar cercataskes pel centre del poblet.
Vam aprofitar per estrenar el nou format de cercavila dels quatrevents: "Correbars" o "Ball de Gralles Intinerant": ben abillats per l'ocasió: samarretes del grup, barrets de "lentejuelas" blaus i negres, frontals per llegir les partitures, pals de llum, antenes de colors i confeti!
Valoració molt positiva! un format que va funcionar molt bé!! el seguirem explotant!

Històries gralleres

Potser que algun de vosaltres conegueu un grup de grallers mític.


Aquests son els Romeas, i eren del Vendrell, Baix Penedès.

Tot fent un treball he pogut riure amb un parell d'anècdotes que en Joan Tomàs i en Joan Amades varen recollir.

Avui però, només us explicaré d'on ve el nom...

Fa molts anys, es va estrenar una obra al teatre Romea de Barcelona, que en una escena requeria la participació d'uns grallers ja que es volia crear el màxim ambient possible de Festa Major.
Per fer-ho el director o el escriptor de l'obra va decidir llogar un grup de grallaires, com que aquest era del Vendrell, va contractar dita colla, els Romeas.
Aquests un cop havien acabat la "lloga" van decidir quedar-se amb el nom del teatre de Barcelona, per així obtenir més reconeixement...

El seu timbaler, en Francàs, és un personatge curiòs, entre moltes de les anècdotes que Joan Tomàs i Joan Amades van recollir, n'hi ha una de curiosa que parla del Ball de Diables del Vendrell i de sun fill.
En Francàs havia estat requerit tot sovint per anar a tocar amb el Ball de Diables del Vendrell, però sempre hi va refussar (segons Tomàs i Amades) perquè trobava el ball una pocasoltada!
Ara bé! el seu fill, ja pare de família quan va passar l'anècdota, va explicar a Tomàs i Amades, que ell era el tabaler de dit ball, però que la condició que havia de mantenir l'anonimat de la seva persona. D'aquesta manera va aconseguir amagar al seu pare que ell era el tabaler del ball de diables.

Els Romeas. Foto extreta del blog de l'Adrià Grandia! http://adriagrandia.wordpress.com/

Blanc i Negre "Mix"

La primavera va arribant, i amb ella els primers bolus de l'any (i les primeres alèrgies...)!


Ara ja toca rebuscar dins l'armari les camises blanques i els pantalons negres; l'uniforme "camareru" per excel·lència!Un dia, tots els grallers del mon mundial, ens haurem d'asseure i decidir si canviem aquest uniforme... Mentrestant és curiòs veure com cada grup es crea la seva pròpia vestimenta:
Marro i Negre, Lila bufanda i Negre, Negre Rallat i Negre...

Però l'homegeni és blanc i negre.




Ah! i Molt important: Ja hi ha coques amb cireres!!

Felicitats

Jaume, Jordi

Felicitats!!


per ser els primers d'acabar de l'esmuc! (amb la gralla)

per demostrar al món musical, que la gralla és un instrument a tenir en compte!


Per tu Jordi, per donar una "lliçó de contemporaneitat", i per un(s) concert(s) impressionants! nets, plens de dinàmiques, afinats, amb bon gust... Amb la col·laboració d'en Pere Olivé, sense desmereixe'l

I a tu Jaume, per tenir els collons, els SANS COLLONS de fer un concert diferent: estils ben diferents: medeival, renaixement, barroc, contemporani, jazz, rumba, tradicional, "de l'est", de fanfarra, de moltes gralles, canyes i tudells (i d'això en donc fe!!!) i per haver mobilitza't una 37 de músics!


Gràcies per haver-nos deixat unes noves bases, més altes del que poca gent s'imaginava fa 6 o 7 anys, i per haver-nos posat el llistó així d'elevat!

pararàpapàà

Demà St Jordi.

Lu dia dels enamorats, i el més important...

Reestrena del Conte del Patufet 2.0!

Recordar...

Dissabte ens deixava el Jesús.


Tot i això cada un de nosaltres segur que en guardarem un petit record, perquè ell sempre estava pendent de tot.
Jo el record més intens que en tinc, i que vull guardar amb mi; va ser just fa un any: ell estava fent la junta actual i un bon dia em va enganxar per banda, i em va deixar anar un:
-Manu, què hem de fer per arreglar les gralles dels castells?

Per mi aquest comentari va suposar dues coses: per una banda va ser un "calla! que la colla mostra interès per les gralles" i per l'altra "mira que bé, la meva opinió es valora quan es parlen de gralles".I la conseqüència va ser millorar la feina que feiem divendres i els dimarts, i poc a poc, els resultats s'escolten a plaça.

El cas, és que avui t'he recordat Jesús.

Perquè a classe, hem fet una petita audició i hem tocat una obra que tracta d'una altra castellera que també va marxar quan no li tocava.


i...




he tingut una idea!


p.d. m'agradaria agrair molt especialment als Castellers de Barcelona i a la Jove de Sitges que vinguèssin a fer-li un pilar al Jesús.

13 anys d'escoltisme

Fa un setmana i 4 dies que vaig deixar el cau. I necessito explicar-vos els motius pels quals, he deixat l'agrupament del que he passat per totes les unitats.


Suposo que molts sabreu que aquest any al cau ha estat molt difícil per mi.

D’una banda, perquè la meva professió m’ha impedit seguir regularment les activitats del cau, i d’altra banda, perquè tot i formant part del consell amb algunes responsabilitats concretes (tresoreria, quinzè aniversari) i per tant, havent d'invertir en elles una sèrie d'hores del meu temps, seguia a l'agrupament pràcticament desconnectat del seu dia a dia.

Aquesta situació plantejada ja a començament de curs requeria un esforç per part meva i una complicitat per part de la resta del consell.


I finalment ha arribat un punt de dir prou. Adéu.


Segur que no he fet prou esforç o no l’he fet en la direcció correcta, però tampoc he rebut el feedback suficient per part de consell.

Dic això, perquè durant tot aquest any, he viscut mil i una situacions, que poc a poc m'han anat cremant i m'han fent veure que cada cop era menys necessari a l'agrupament, tant en relació a la tasca pedagògica del cau com en relació a la seva gestió

Per posar un exemple, la polèmica amb el càrrec de tresoreria.


Tornant a la reflexió inicial, és just assumir que el meu compromís no ha estat com el d'altres membres de consell i assumeixo també els inevitables errors que he comès derivats de la meva situació.



Dit això deso el fulard a l'armari.


No patiu, que encara està al cor.

Decisions Importants

En poc menys d'una setmana he pres dues decisions importants i transcendentals de la meva vida.

en primer lloc, si tot va bé, l'any que ve marxo d'erasmus a Helsinki, a Finlàndia a estudiar a la Sibelius Akademi.
La decissió la vaig pendre en base dos arguments. A) fotre el camp del país una temporadeta, i tornar una mica més sanejat! B) Per raons X i Y i Z haig de fer la carrera en 5 anys (n'hi porto 3) i llavors, com es donen aquestes circumstàncies, crec que és millor anar a passar una mica de fred.

sabeu què es menja a Finlàndia?? és una de les grans preucupacions que tinc a hores d'ara...

En segon lloc, divendres vaig plegar del cau. Un dia d'aquets, quan hagi assimilat tot el què ha passat, ja ho explicaré amb pèls i senyals.




doncs res.

Hereu visionari! Barcelona 2020!!!


p.d. espero que a Helsinki no es colapsin per una nevadeta, pq si passa això cagadeta pastoreta!

Carbassó

Dilluns es va morir l'Albert Jané i Pascual, més conegut en el mon graller com el "Carbasó" membre de la mítica colla dels Macaris del Vendrell.
Amb la seva mort, son pocs els "grallers vells" que queden vius.


Ahir vam fer un concert dels grallers de l'esmuc, és curiòs com funcionen les coses... la ironia del destí,

mor un graller històric, un referent; i les noves generacions fan un concert...


el Carbassó a més, ens va gravar aquest toc d'ofertori (que va aprendre dels Astons) tan preciòs; en el video interpretat pels vinardells.

somnis fets realitat!

Farà cosa de molts mesos, casi un any, parlant parlant amb una persona (que acabant sent més important per mi del que jo mai haguès imaginat!) va sortir una idea tonta: fer unes colònies de 2 dies de grallers i timbalers, per tal de fer formació i aprendre noves coses...

Aquesta idea, poc a poc, va anar quallant, i es va convertir en una primera reunió, entre Sants i St Cugat: la cosa va tirar endavant.

Després d'un ajornament, unes quantes reunions, unes quantes hores davant l'ordinador fent quadrar números, buscant professors, cotxes... aquest cap de setmana, hem marxat de colònies.

Aquestes primeres hores després del cap de setmana estan sent molt dolces! es barregen dos sentiments: per una banda la satisfacció de la feina ben feta: la grandíssima resposta dels músics de les dues colles, la dels caps de gralles pertinents que han pencat de valent i la feinada feta pels 4 (o 7) professors convidats; i per l'altra ganes de seguir treballant, d'anar més enllà, fer la pilota MÉS gran!!

L'any que ve més i millor!!


Gràcies a tots!!
tots els participants, al concert final!


cantant a la nit!

ViscA Barcelona!

Ja que diumenge passat vam encetar la temporada de bolos, en l'acte de cloenda de l'any Amades (que no mamades...), aprofito per fer públiques un seguit de consideracions sobre la "cultura popular"* a Barcelona.

M'AGRADA:

Tota excusa és bona per treure el bestiari festiu al carrer! és la millor manera de fer-ne difussió i de fer-se estimar pels barcelonins.

Que els Gegants de la Ciutat, NO siguin falerus (léase, faleeera, faleeera...), i que els seus portadors s'hagin atrevit a recuperar la formació tradicional (Flabiols)

Que es sigui prou pràctic, i que totes les bèsties puguin funcionar amb diferents formacions: Gralles, Flabiols, Mitjes Cobles, Minsitrers...

Que es lloguin grups decents per la Festa Major

Que hi hagi 1 grandíssima colla castellera, dues de bastant bones i dues més que ja fa castells de set!

I que no s'hagi perdut la música del ball de l'àliga de la ciutat!

NO M'AGRADA

Que a les cercaviles, vagin batucades.

Que totes les colles de diables facin batucada, i que molt poques facin versots per les festes majors

Que els bastoners, abans d'apendre els balls tradicionals de barna/rodalies, s'inventin coses noves amb músiques forànies.

El nivell graller de la majoria d'entitats de la ciutat.

Que hi hagin TANTES colles geganteres.

Que el bestiari festiu de la ciutat siguin tan petit...

Les Batucades en festes tradicionals (ui, ja la he dit no?)

PROPOSO:

Que les colles de diables, creuin el Llobregat, i es fixin com funcionen els diables en zones tradicionals. I que deixin les batucades per altres tipologies de festa; correbars, rues, intercanvis de concerts...

Que els bastoners investiguin una mica, o que demanin ajuda als estudiosos del ball de bastons.

Que els grallers facin un esforç d'autocrítica, per saber quan poden tocar al carrer i quan no hi poden. I que es preucupin de formar-se, que hi ha poques ofertes de formació, però n'hi ha!

*coltura popular, denominació questionable, si més no. (un dia en parlarem)