diumenge, 12 de setembre de 2010

Adéu Amerique!!!

Últim post desde l'altra banda del toll! (charcu en català vindria a ser toll)

Avui hem passat el dia a Montreal, havent vist ja dues zones de la ciutat, avui n'hem anat a visitar tres més! Una molt bé i les altres dos, en argot casteller han sigut intents desmuntats.

El dia a començat anant al Quartier Latin, al Parc de la Fontaine i finalment al Plateu del Mont Royal. El parc aquest ha sigut un grandíssim descobriment, ple d'esquirolets, un oasis de tranquilitat a dos parades de metro de l'estrès dels macro edificiots. L'altra cosa que ens ha agradat moltíssim ha sigut el barri del "Plateau del Mont Royal" (plató del mont ruaial) (mireu la foto de sota) tot de carrers, amb casetes de només tres plantes, amb uns jardinets molt petits a peu de carrer i uns parterres al mig del carrer amb tomaqueres, o floretes, o enciamets. Molt bonic.

Les activitats de la tarda, però, no han acabat de funcionar tan bé. Hem aprofitat el nostre super passe de tres dies de viatges al metro, per anar a una illa de davant la illa més gran (on es troba montreal) on segons el mapa hi havia un mirador "Santa Helena". El cas és que hem arribat a dita illa i ens hem trobat un festival de "música" electrònica, i que el nostre mirador estava dins del putu festival, i s'havien de pagar 10 dolars. Hem girat cua, i hem intentat anar al jardí botànic (que ens el va recomanar un dels catalans que ens hem trobat per aquí).
Hem tornat a agafar el metro, hem arribat al jardí botànic, i oooo, desolééé, a les 5 tancava!!!! Hem aprofitat per fer unes fotos davant l'estadi dels jocs olímpics.

I hem anat a fer la nostra activitat preferida a Montreal: hem comprat un parell de llaunes de cervesa (ben dolenta) i ens hem acabat unes patates que teniem comprades fora el carrer, a les nostres cadires preferides de l'Alberg. Què fácil és ser feliç no?


Ara bé, després de tants dies foten el kràpula per l'altra banda del món, hi ha una part de mi que s'hi quedaria in eternis: no tenir responsabilitats és una cosa fantàstica, i crec que em podria acostumar a viure a Montreal o a la ciutat de Québec; però n'hi ha una altra, que ja té ganes de tornar a la rutina: el meu llit, el meu coixí, els lavabos de casa, els dinars de diumenge de la mare, els bolos amb els quatrevents, tornar al cole, els assajos de castells, els castells, i sobretot, retrobar-se amb aquelles persones estimades!


així que, si tot va bé, dimarts al vespre, ja seré a casa!!



Molts petons a tots!!

dissabte, 11 de setembre de 2010

Vieux Montreal - Casal Català del Québec - Mont Royal



Primer dia sencer a Montreal.

El títol del post ja resumeix allò que hem fet, i deixat de fer!


Vieux Montreal.

Ens hem despertat tard i amb poc temps per fer grans coses, així doncs, hem decidit fer la primera patejada del dia: de l'alberg hem fet una excursioneta pel "centre històric" de Montreal.
Centre històric perquè de històric té el que en diríem en té poquet: 200 anyets, i vindria a ser una cosa més turística que res. Tot i això, molt bonico, molta vidilla, molta gent. Molt xulo també el canvi dràstic de grans gratacels, a la zona cèntrica de casetes més baixetes.
Una mica, pq us feu a la idea, de l'alberg al centre s'ha de travessar la zona de negocis.
Hem hagut de tornar de pressa i corrents, perquè a les dos ens tancaven la cuina!


Casal Català de Québec.

Avui 11 Setembre, diada de Catalunya, el Casal Català del Québec ha organitzat un acte, amb l'actuació dels Castellers de Montreal i un passi d'una pel·lícula.
Dies enrera vam trobar la informació d'aquest acte i hem decidit anar a donar suport, i a conèixer algun catalanet que visqués per aquí, i ens poguès orientar sobre que fer aquest dia i mig que ens queda al casal!
Així doncs, hem desvirgat el Pelut al mon casteller estrenat-lo de primer vent a un pilar de tres, i jo he tocat la gralla amb els castellers!
Hem acabat la jornada parlant amb una familia (amb els pares de la família) que ens han recomanat un barri per anar a visitar. "le plato"
Tornant, hem tingut una gran idea.

Mont Royal

Montreal és una ciutat que al mig hi té una muntanya, que vindria a tenir les dimensions de Montjuïc (o una mica més baixeta) i la vegetació de l'obagada de Vallvidrera.
L'acte del Casal Català del Québec s'ha fet, a l'altra banda de la muntanya, i el pelut i jo per tornar enlloc d'agafar el metro hem decidit que pujariem al monte per veure la vista. Ara ve, no hem tingut en compte que a dos quarts de vuit del vespre, ja és fosc. Total que després de preguntar a 4 o 5 Montrealencs, hem arribat a dalt de tot del cim... però ja era fosc! i hem pogut admirar la ciutat de nit. Espatuflant. Impressionant, tantes llums, tants gratacels... jo m'he acollonat una mica i tot!
Hem baixat per l'altra banda, i després de tresquarts d'hora ben bons de caminar hem arribat a l'alberg!


Demà últim post in situ! Dilluns cap aquí!

Fins aviat!


Visca Catalunya Lliure!!
(Visc a Catalunya)

divendres, 10 de setembre de 2010

Montreal

La nostra estada a la ciutat de Québec, desgraciadament s'ha acabat.

La última escala que farem abans de rempendre el viatge cap a la nostra estimada terra és la ciutat de Montreal.

Avui poca cosa us puc esplicar de la ciutat, amb prou feines n'hem vist el metro, i una mica d'un carrer moolt llarg, amb moltes botigues i molta gent. No opinaré a partir de primeres impressions!!


El relat d'avui tracta de com hem arribat fins a Montreal: una aventura!

Abans però heu de saber que avui a Québec s'hi celebrava un premi ciclista, i per tant molts dels carrers que tocaven al centre històric estaven tallats.
Per anar a Montreal, el Blai i jo, vam decidir optar per una via una mica més complicada que agafar un bus o un tren, però que havia de resultar més econòmica i amb possibilitats de conèixer algú del país: AmigoExpress, un portal d'internet on els conductors ofereixen places als seus cotxes per fer viatges.

Després de moltes estonetes, mirant com es feia, perdent els nervis (i els estreps), finalment vam aconseguir "reservar" dues places en un cotxe d'aquestes; però ahir a la nit, el viatge en qüestió es va anular, i el pelut (apel·latiu carinyós al Blai) i jo ens vam quedar amb una mà al davant i l'altra darrera. De pressa i corrents, vam tornar a reservar un altre viatge, però que no ens deixava a Montreal, ens deixava a un poblet dels afores (com vindria a ser Sant Boi de barna...)

Hem arribat al lloc convigut amb la conductora una hora abans (per por de quedar-nos tirats durant el premit ciclista) i ens hem posat a fer el jipi, tocant els nostres artefactes al costat d'una gran avinguda!

La nostra "xofer" ha resultat ser molt simpàtica i agradable; ens ha acompanyat fins l'estació d'autobusos, i ens ha explicat quin bus haviem d'agafar. Hem tingut la llet de només haver d'esperar 5 minuts el bus (passava cada hora!) i aquest ens ha deixat just al davant d'una estació de metro. Sí, sí, a Montreal hi ha metro!!! i ens agradi o no, tots els metros segueixen la mateixa lògica. Sabent a quina parada haviem de baixar per tal d'anar a l'alberg (acte que vam fer ahir a la nit, de manera molt previsora...) hem agafat un metro, hem fet un transbordament, i equiliquà! a l'alberg de Montreal.

L'albert de Montreal té una cosa postiva respecte al de Québec: tenim lavabo a la mateixa habitació. Per la resta hi ha una sèrie de handicaps: és més petit i hi ha més gent, i el problema més greu de tots és que la cuina tanca de 2 a 4!!! A qui se li acut?? si és hora de dinar als llocs civilitzats on toca el sol!!!!!!!

Parlant de sol, avui no ha plogut! i aquesta gent tan rara ha aprofitat per estendre semàfors.


Demà, 11.S suposem que anirem a fer el patriota al Casal Català de Montreal, però avui, fa pocs minuts, com si fos un avis, finalment hem vist els primers catalans al Québec! i no un, sinó dos!!!!


Un altre cop gràcies a tots els que perdeu 5 minuts al dia per saber que fem i deixem de fer a l'altra banda de l'Atlàntic!
Ja s'acabava!

dijous, 9 de setembre de 2010

De guiris a pseudomuntanyistes

Dia d’allò més complet: Solucionada l’anada a Montreal, cotxe llogat, conduit i arribat sà i salvi al pàrking i una bella excursió en un parc natural

El dia ha començat d’una manera una mica fric: resulta que un dels treballadors de l’alberg és basco i ha viscut a Sabadell (bonapell Anaís!). La cosa frik de veritat és que ha posat una cançó (morecau en gavaxo) del Tapia, i en Blai li ha anat a preguntar com era que posava Tapia… el cas és que el paio a més de ser basc i haver viscut a Sabadell, toca o tocava la Triki!

La següent experiència del dia no ha estat tan gratificant: llogar un cotxe sempre costa, i si ets jove i el que t'atén també és jove i amb poques ganes de facilitar-te la vida encara més. El cas és que tot i les pegues que el pipiolo aquest ens ha posat per llogar la voiture: (cobrar-nos recàrrecs per ser joves, una assegurança i fotren's la por al cos per tal d'agafar la super assegurança) li hem aconseguit llogar un magnífic Kia Nosequé amb canvi automàtic (puahjjfbghrbefbw) de gasofa, i pagar-li com si fos un "econòmic" (és el que té internet, pots reservar cotxes barats, que sempre t'acaben llogant els més cars pq no els tenen en estock!). La conclusió de tot plegat és la següent: tota la gent que ens ha atès al Québec ha sigut molt simpàtica i agradable; menys el pipiolet aquest dels ous, suposem que deu estar amargat, treballant i veient que joves com ells foten el kràpula per aquests mons de Déu.


Seguidament hem començat la excursió, ja dalt del cotxe (us colo una subordinada dins de la subordinada, perdenou) però conduir un cotxe sense embrague és molt xungu i perillòs: el meu peu esquerra ha apretat el freno com si de l'embrague es tractès, SORT que no hi havia cap cotxe darreree, (reprenc) ja dalt del cotxe hem començat el periple per tal de sortir de la ciutat de Québec i rodalies (rollo el Vallès, i tu ja m'entens), després de diferents voltes hem aconseguit agafar la sortida idònia i hem fet cap al parc natural de la Jacques-Cariter http://www.sepaq.com/pq/jac/ (al feisbuc hi ha una mica de reportatge fotogràfic).

Hem arribat al parc, i a una guixeta ens han interceptat i ens han fet pagar la mòdica quantitat de 3,5 dolars per cap (i si als nostres parcs també féssim pagar no hi hauria tans domingueros no?) i ens han fet dirigir cap al centre de benvinguda, o un gentil quebeques ens ha indicat quina passejadeta podiem fer en 3 horetes! Per cert, que encara no us he dit que no ens havia plogut en tot el dia!!! Hem començat a fer la passejada envoltats d'una frondosa vegetació d'obaga (recordava una mica a la fageda d'en jordà). Hem flipat moltíssim quan a mig camí desde un mirador hem pogut observar una panoràmica de tota la vall amb arbres als dos vessants i riu (de veritat, no com els nostres) que la creuava. Quan hem arribat al final de la passejada s'ha posat a ploure!! hem menjat una micona i cap al nostre estimat cotxe (protegits de la nostra estimadíssima pluja amb els xubasqueros!)

Hem fet el viatge de tornada, menys accidentat i més recte que el d'anada, hem deixat el cotxe al garatge i després de sopar, i abans d'acabar el post, hem trobat una guitarra, i hem obsequiat als 3 gats que quedaven a la cafeteria de l'hostal amb una selecta selecció de hits cauencs.

Demà últim dia a Québec ciutat, i cap a Montreal! Averem si el temps ens hi acompanya una mica més!


Bona nit,


o bon dia!



PER CEEERT! MOLTES GRÀCIES A TOTS ELS LECTORS QUE HEU DEIXAT CONSTÀNCIA QUE AQUESTS BLOG SE'L MIRA ALGÚ!!! M'HEU FET MOOLT CONTENT!

dimecres, 8 de setembre de 2010

La duríssima vida del Guiri

La última info que tenieu meva (o nostra) era de la última tarda de festival.


La nit que va prosseguir a la tarda va ser d'allò més encertada: vam anar a veure en directe als nostres colegeues Bascos (ara sí Pere?? perdona'm la falta, vaig copiar 100 cops basc al word!!!) i acabat el jefe dels transportistes (Jean-François) ens va portar al bar indicat: al bar on hi havia música en directe, i la mitjana d'edat no sobrepassava la 40 d'anys. Allà vam poder disfrutar de música Quebequesa en companyia del Jose i el Xabi, i la Genevieve i el Jose Luis (la cap de premsa del festival i el seu espòs)

L'endemà al matí hi havia el darrer acte del festival: el dejeuner musical, un esmorzar d'aquets americans on un selecte grup de músics pujava a l'escenari a tocar 15 minutets. Hora de la despedida, i d'intercanvi de discos amb el personal que corria per allà (intercanvi vol dir que ens els van regalar, perquè la formació de "Et Farem un Bombo" encara no ha tret el seu primer disc al mercat...)



I encabat (molt reusenc, ja'mperdonareu) l'amic Jean-François (que en català seria jan-françuas) ens va portar a la ciutat del Québec i ens va portar a la porta de l'albergue de jeunese. (el podreu veure al feisbuc)

La vida de músic "estrella del folk" que teniem a Montmagny se'ns ha acabat; pa lo bueno i pa lo malo: coses bones: tenim cuina i ens fem nosaltres el menjar (mare, no pateixis que avui hem sopat bajoques amb pataques) i estem en un ambient on la mitjana d'edat no passa els 30!!!! com a coses dolentes sens han acabat els taxis cada dia, i una habitació immensa pels dos: estem en una habitació de sis lliteres.

Aquets dos dies i mig de vida de guiri total han tingut un mateix denominador: PLUJA!!!
Tot i això el primer dia i mig, el vam utilitzar per fer unes bones patejades per la ciutat de Québec, un centre històric una mica de peli disney, moolt bonico, però ple de guiris (com nosaltres) una zona tocant al riu entranyable, uns barris als afores del centre, amb cases unifamiliars moolt guapes i de molts calerons i una zona una mica menys rica a 20 minuts del centre on ahir al a nit i van tocar els nostres amics bretons.
Una altra gran cosa de Québec son els parcs. Concretament n'hi ha un a tocar del centre, que era una antiga ciutadella, preciós. Si no fos per la pluja hi hauriem anat a fer el jipi... I de cop, en un espai que ni t'ho imaginaries, et trobes un jardinet preciòs, que amaga una petita gran colònia d'esquirols!!!


El dia d'avui l'hem fet servir per anar a l'altra punta del Québec per anar a veure Balenes. Hi haviem d'anar en una zodiac, però com que ha fotut un temps de merda, les zodiacs no han sortit i ens han embotit a tots dins d'un típic i tòpic vaixell que fer recorregudets per turistes. Hem vist el llom de 4 o 5 balenes blanques i d'un rorqual petit. Molt Xulo. Tot i això, un dia de merda, vent molt fred, un plugim constant, i el sol que fa dos dies que no el veiem!!!!


Demà lloguem un cotxe i anirem a la muntanya, averem que hi trobem!

diumenge, 5 de setembre de 2010

Montmagny - Dies de Carrefour (II)

La tarda d'ahir es va tornar interessant, de cop i volta, i sense voler-ho!

Després d'una merescudíssima migdiada (portem una jornada de treball mooolt estressant!!), vam anar al "CentreVille" a veure els amics Occitans (en Joan Francès i en Marc Castagnet) que jugaven(merda! una francesada!!!) a un bar. Allí ens vam trobar els Vascuences (en Xabi i en Jose) i van anar passant els minuts... el blai en sec va dir, tinc gana!! i després de mirar l'hora vam descobrir que el sopar s'acabava en 10 minuts!!!
Total que eren les 7 i 20 de la tarda, hora de berenar a casa meva, i en 10 minuts ens quedàvem sense sopar!!

Corrents vam arribar al local dels jalars i després de negociar durament amb el xef, ens va encolomar uns taperets de fesols amb una salsa fastigosa i un parell de trossos de pastis de formatge dolç talment fastigòs!

Vam fer cap al nostre Motel per tal d'endrepar el suculent sopar, acompanyat d'unes cerveses!!!, fins que van aparèixer els vascos, vam estar xerrant a l'habitació de diferents assuntus, el blai i el xabi d'incordions, i el jose i jo de pitus varis, vam tocar una mica, i vam decidir anar cap al centre-ville a mirar si hi havia ambientillo...

Allà ens vam trobar el Joanquin Díaz, incordionista dominicà, (observeu la afoto!) que ens va prometre que en un motel hi havia festeta. Els vascos i nosaltres, ilusos, vam fer cap al motel en questió...

allà


ens vam trobar una festa, on la mitjana d'edat no baixava dels 75 anys!!!! sembla una trobada de l'imserso! tot d'avis, uns quants tocant l'acordió i els altres aplaudint... una situació surrealista... vam aguantar al lloc 15 minutets, i vam fer cap a la nostra particular discoteca, esperant trobar-hi noies jovenetes.

Visca la llei de Murphy! perquè vam descobrir que a Montmagny la gent surt de feste els divendres! els dissabtes es queden a casa!! la disco estàvem sols!!



El dia d'avui ha aparegut fred i ventòs, però no plujòs! Hem tocat a primera hora de la tarda, fent de teloners dels grandíssims bretons, un altre cop amb un magnífic equip, i un grandíssim públic (en tots els sentits). Últim concert a Montmagny!!

Hem anat a dinar d'hora (a les 6 de la tarda...) per estalviar-nos problemes, i després farem cap al concert dels vascos, i cap on ens porti la nit!


Demà coneixerem la ciutat de Québec!

prometo fer un parell de comentaris: del Carrefour en si, una mica més profund del que he anat escrivint per aquí, i un segon igual d'interessant que serà una comparativa dels WC's catalans i quebecois!


A bientot!
(on panse deja en français!)

dissabte, 4 de setembre de 2010

Montmagny - Dies de Carrefour




El nostre primer de “treball” al Carrefour (dia 3 oficialment) va començar amb una entrevista en francès, per el museu de la “història vivante”, (quin nivellàs que gastem en Blai i jo...) per la tarda vam fer dues coses: una excursioneta per les rodalies del poblet i proves de so. Vam descubrir que a menys de 500m del centre del poble aquests cabrons tenen uns salts d’aigua molt bonicos, amb una espècie d’espigó i amb unes grandíssimes mansions a la voreta del riu.

Al vespre (és a dir a les 6 de la tarda) estrena al Québec de et “farem un bombo” i a la nit hi havia el concert d’obertura: la primera part vam poder gaudir dels nostres amics vascos, (Xabi i Jose9 de l’Antonio Rivas (habitual d’Arsèguel) i del Vladimir (un altre habitual d’Arsèguel)…

Ara bé (que vol dir moro) el concert d’obertura els músics el miravem en una sala apart, on el so que arribava era molt dolent i a mig concert ens vam escapar amb la parella de bretons (Yanik i Erwin) que també toquen diatònic i artefactes de canya doble sorollosa (bombarda bretona) i vam estar parlant de la música tradicional. A mi personalment em va agradar molt com tenen les coses de clares: perquè fan el què fan, perquè ho fan com ho fan, on està la línia del què és tradicional i el que ja és inovació… I després a fer el “vin d’honneur” del festival… el vi negre dolentíssim (el nostre “don simon” és més bo!!), però per sort hi havia cervesetes…

No sé si us he explicat que estem allotjats al Motel CentreVille. Aquest hotel dins el recinte té la Disco/Bar/Pub del poble, de fet, la porta del costat de la nostra habitación condueix cap a la discoteca. L’altra cosa que no sé si us he explicat és el personal que corre per el Carrefour: estem en un poblet on tot és “a lo grande”, i l’edat del públic assistent també. “CabeçasBlancas” els va batejar la cap de premsa del festival (que està casada amb un argentí), i el cas és que ahir vam fer-hi cap després de les cerveses d’honor, i vam descubrir que al poblet també hi ha gent jove!!!!!

Avui plou, és un dia una mica gris, en principi tenim dos concertets de 25 minuts: un ja l’hem fet, a les 11.25 horal local, amb un auditori casi ple, on la mitjana d’edat devia ser de 70 anys, però amb unes ganes d’escoltar-no increibles! Hem acabat el concert fent-los cantar el que tocàvem (a lo hooligan Lolololo) i aplaudint com bojos!! A més hem tocat després d’una parella d’occitans, i hem acabat el concert amb un tema conjunt cantat en Català i Occità!

La tarda teniem un concertet al carrer, però com que ha plogut la organització ha decidit suspendre’l. Alor on va a faire la “migdiada”!!

A Demain!

dijous, 2 de setembre de 2010

Barcelona – París – Ciutat de Quebec - Montmagny (Text)

Dia 1

El viatge va començar a les 5 del matí amb el despertador sonant, poca cosa més recordo fins a pujar al primer avió del dia: Barcelona – París amb Air France.

A l’avió vam dormir mija horeta (fins que ens van portar l’esmorzar!!!) i després vam començar a intimar amb la viatgera que teniem al costat: La Teresa. Una portuguesa afincanda a Barcelona que anava a Victoria (Canadà) a un congres d’aus marines ja que estava fent el doctorat d’aus marines.

Arribats a París va començar la primera odissea del dia (i de fet, Ulisses segur que no va haver de fer les cues que vam fer per tornar de Troia…) la primera cua va ser per surtir de l’avió, la segona per agafar les maletes, la tercera per pujar al trenet que ens portava a la nova terminal (perquè volavem amb dues companyies diferents i haviem de surtir de s’aroport i tornar a passar tots els controls…) la quarta va ser per facturar els equipatges, la cinquena per passar el control de seguretat (vaig haver de treure l’instrument…) i la sisena per pujar a l’avió!!!!

El vol de creuar l’estanyet va passar sense pena ni glòria: dues pelis dolentotes, una mica de turbulències, uns macarronets per dinar, i un tallet de pizza per berenar…

Amb la broma del canvi horari arribavem a Québec a les 3.30 (haviem surtit a les 2 de parís), i vam fer les darreres cues del dia: Entrar al Canadà i recollir les maletotes.

A l’aeroport ens esperaven uns senyors que ens vam portar de l’aeroport a Montmagny en uns macro cotxes de 7 places i maleter per encabir-hi les corresponents maletes…

Allà recepció oficial, discursets de presentación, sopar (a les 6.30 de la tarda) i ens porten al nostre motel… Curiosament la porta del costat de la nostra és l’entrada d’un dels bars/disco/pub del poble.

Dia 2.

El dia ha començat cap a les 9, anant a esmorzar a un cafè bretó del centre del poble; acompanyats d’un trio d’occitans que parlen occità!!!!! I d’una parella d’entranyables vascos: el Xabi i el Jose. L’esmorzar ha demostrat ser un gran error, ja que a les 12.20 ja estàvem dinant!!!!

Hem anat a dinar al “cau” de Montmagny, (si, al Québec també hi ha escoltes, i no hi ha esplais!!) val a dir que sense gaire gana, després de dinar hem anat a fer una visita pel “centre” de Montmagny amb els postres amics euskalduns!

Montmagny sembla el típic poble de peli americana, amb cases unifamiliars separades les unes de les altres, sense gent pel carrer, ni gent a les terrasses, tot molt gran i extens, i amb un punt de degradació cutrot!

Hem matat la tarda a dues terrasses fent cervesetes (bastant cares…) i amb el primer acte del festival: una recepció oficial amb la signatura del llibre d’honor de la ciutat, i un pica pica que feia de sopar (a les 6 de la tarda… son molt rarots aquests quebecois!!)

A la nit hi ha hagut el primer concert del festival, duo d’acordió i bombarda/flautes rollo el blai i jo però a la bretona i un trio d’armòniques!

A destacar del dia: el Blai no toca l’acordió toca l’incordió; jo no toco instruments toco artefactes, una frase cèlebre de llengues, picats i punts de neu… i dos vascos molt caxondos!!!

Demà dia històric, una gralla sonarà al Quèbec!! Seré el primer??

Barcelona – París – Ciutat de Quebec - Montmagny

Fauna Avionil... Reflexions cap al Quebec 1

Recentment fent cap al Quebec he hagafat dos vols diferents: De Barcelona a París i de París cap a la ciutat de Quebec, fent un petit estudi sociològic he pogut classificar diferents models de viatgers:

En primer lloc i com a més torracollons hi ha les famílies nombroses amb fills maleducats. Aquesta espècie és habitual dels vols de mitjà recorregut, i es caracteritza per ser una “troupe” de nens, nenes, mames, papes, abuelas (que no àvies) i abuelos; que creuen que l’avió és seu, i que la resta de passatgers només fan que fer nosa. Son habituals comportaments com ara cridar, còrrer per les terminals, queixar-se per tonteries, molestar a les pobres hosteses…

En segon lloc hi ha les parelles d’avis venerables: t’els trobes a tot arreu, els seus principals defectes son portar maletes que pesen més del que ells poden carregar, fet que fa alentir les cues de manera brutal; com a cosa bona cal dir q no criden massa… AILAS!!!! Si s’asseuen al teu costat, els seus viatges al banys, o per estirar les cames son nombrosos…

Hi hauria un altre tipus de grup que podriem anomenar “joves”, suposo que si vas cap a Eivissa o destins més aviat turístics carecteritzats per haver-hi borratxeres constant deuen ser un grup molt torracollons (a més acostumen a ser quillos amb arracadotes, tatuatges, i banderotes estanqueres). En els vols que hem fet aquest col·lectiu es caracteritza per anar en petits ramats, amb molta tecnologia al damunt (portàtils, iphones, ipods, mpetreses, cameres) i es sociabilitza molt poc. O només cap a l'altre génere...