dimarts, 16 de març de 2010

13 anys d'escoltisme




Fa un setmana i 4 dies que vaig deixar el cau. I necessito explicar-vos els motius pels quals, he deixat l'agrupament del que he passat per totes les unitats.


Suposo que molts sabreu que aquest any al cau ha estat molt difícil per mi.

D’una banda, perquè la meva professió m’ha impedit seguir regularment les activitats del cau, i d’altra banda, perquè tot i formant part del consell amb algunes responsabilitats concretes (tresoreria, quinzè aniversari) i per tant, havent d'invertir en elles una sèrie d'hores del meu temps, seguia a l'agrupament pràcticament desconnectat del seu dia a dia.

Aquesta situació plantejada ja a començament de curs requeria un esforç per part meva i una complicitat per part de la resta del consell.


I finalment ha arribat un punt de dir prou. Adéu.


Segur que no he fet prou esforç o no l’he fet en la direcció correcta, però tampoc he rebut el feedback suficient per part de consell.

Dic això, perquè durant tot aquest any, he viscut mil i una situacions, que poc a poc m'han anat cremant i m'han fent veure que cada cop era menys necessari a l'agrupament, tant en relació a la tasca pedagògica del cau com en relació a la seva gestió

Per posar un exemple, la polèmica amb el càrrec de tresoreria.


Tornant a la reflexió inicial, és just assumir que el meu compromís no ha estat com el d'altres membres de consell i assumeixo també els inevitables errors que he comès derivats de la meva situació.



Dit això deso el fulard a l'armari.


No patiu, que encara està al cor.

3 comentaris:

  1. Hola Manu,

    Certament no deu ser la millor situació ni context per deixar l'agrupament, però si et serveixen de quelcom les batallites d'una viejuna, tots hem passat millors i pitjors moments al dia a dia del cau.

    Amb tot, penso que és una mica dur fer un post obert a tothom, on detalles una cosa que t'ha ferit i que sota el teu parer està mal feta (ep, no assumeixo que estigui ben feta, estic parlant de visions subjectives...). No cal que ningú t'ho digui, perquè saps que com a peça de l'engranatge d'aquest organisme que és el cau, tu en formes part faci poc o molt que hagis marxat, i per tant el teu parer i la teva veu no són inòqües, no passen desaparcebudes.

    En qualsevol cas, si vols xerrar una estona ja saps on trobar-me! Per mi ets el Manu raier de Vilaller, i el pioner d'Occitània, i el cap a qui duiem el menjar amb la furgo... :)

    Un petó

    Elena

    ResponElimina
  2. Tots sabem que tard o d'hora un dia la nostra vida de cau s'ha d'acabar. Haver de fer-ho d'aquesta manera, amb un malestar i desavenències amb el consell dóna un gust agre al moment de marxar.

    Però amb el temps l'acritud passarà i potser fins-i-tot quan hagis tornat d'Islàndia tornaràs a fer-hi una mica de vida, amb un compromís al nivell que tu li vulguis donar.

    Espero que les coses es posin al seu lloc aviat! Un petó!

    Yas

    ResponElimina
  3. Ja et regalaré la làmpada de l'Aladí, el 8 d'agost (alerta!). Punt i apart. Cafè? Fes-me un emili de bones propostes i mals propòsits, sí? :)

    p.s: trobo prou curiós que tinguis penjada la Vella Quaresma. Tot i que crec que en el fons no esperava menys de tu.

    ResponElimina