dimarts, 1 de febrer de 2011

Què hi he vingut a fer aquí? Relat en forma de castell

Bona pregunta no?

Però aquí què vol dir?

A Helsinki? O al món? O als dos llocs... sí, sí, millor als dos llocs, potser em serà més fàcil d'aclarir-ho.


Reflexió en forma de Castell (de 8):

El cap de pinyes tanca la pinya:

La setmana passada com ja fa dies que he anat explicant pel magnífic món 2.0 me la vaig passar a un lloc idíl·lic dels afores de Helsinki (Kallio-Kuninkala, Kunkula pels amics) amb una 20 d'estudiants del departament de folk de la Sibèlius.
Vam estar 5 dies treballant diferents aspectes de les performances totalment improvitzades i 100% lliures: música (i cant) i moviments corporals per acabar fotent unes performances de 4 hores al museu de les cultures de Helsinki.

Terços s'ho miren i dubten una micona,

El primer dia era extremadament escèptic: tres profes un dels quals un actor/ballarí d'aquells que sempre penses que mai t'hi portaràs bé i dos músics. I sense saber ven bé com, em trobo tocant en un grup totalment incoherent sense baixos ni instruments harmònics o fent moviments de tot el cos seguint el dit, la mà, el peu, el cul o simplement cantant sense lletra...

Pugen Quarts i sonen gralles,

Poc a poc, però tot es va colocant a lloc, cada cop em sento més segur, m'atreveixo a seguir els moviments o fils argumentals que es van generant espontàniament al meu...

Entren quints i dossos.

Però arriba un nou moment delicat, els profes ens manen uns deures molt especials: fer un solo de 5 minuts sobre un tema personal i improvisat... en un primer moment tot comença a quadrar: passar-me 5 minuts tocant de manera improvitzada no m'ha de costar, a males els hi puc tocar una cançoneta nostrada (que no la coneixeran) i fer-hi variacions...

Acotxador colocat, tres passes i l'enxaneta fa l'aleta

Suposo que els professors em van calar desde el primer dia, i em van fer el solo l'últim dia, per tal de que tinguès més temps de plantejar-me què fer... passen i les improvitzacions: ara mitja hora 10 persones, ara 1 hora tot el grup, ara només instrumental i veiem els primers solos, i jo fins i tot trobo justificació al meu solo i el què faré: El meu creixement amb la música: a plaça, després començant a fer-me el xulito, la obsessió per la improvisació i finalment pujat dalt d'una cadira el mateix tema del principi una quarta amunt i tot ben brillant!!!!

Surt la canalleta espantada i tot trontolla

Però quan pensava que ja tot anava bé, un dels solos em deixa esmaperdut: el tema d'un dels finesos és sobre el dolor què té envers la música, com és d'autocrític amb si mateix, fins al punt de no considerar-se músic... Començo a pair la informació i a fer una auto reflexió: com és que aquest paio que toca tan bé pensa això? qui sóc jo per considerar-me músic, amb quins sants collons puc dir que soc músic...

Quints i quarts foten de les seves i perden la forma

És més: què faig jo com a músic... només toco fent una clara funció: acompanyar a... i m'encanta, no ho deixaria per res del mon, però, aquesta "funció" és "art"? i la música és un art, no? per tant, jo hauria de ser un artista i com a tal tinc necessitat d'expressar-me. I Manu: vols dir que fent aquesta funció m'expresso?

Surten dosos i quints i quarts i terços recuperen la forma


Cada dia, els professors ens havien fet xerrades sobre la seva vida professional, cada un d'ells ens va explicar com els hi va costar de trobar el camí a seguir, l'últim dia va apareixer en Kimmo Pohjonen, un acordionista sortit del departament de folk de la Sibèlius, especialitzat en la música improvisada, fa un xerrada on jo hi assoleixo els nivells màxims d'atenció de la meva vida, i poc a poc tot es va posant a lloc... Bàsicament ens explica la seva experiència amb la improvització i sumat a les altres 4 converses tot va començar a tenir sentit. A més fotem la millor performance que mai havíem fet fins al moment i el meu solo segueix el guió ja pensat, però amb una idea de rerefons diferent...

Quarts fora i terços sobre la pinya

Com a músic crec que he de tenir dues vessants, una és la que ocupara la meva "faceta" d'artista i que hauria de poder calmar les meves inquietuds com a tal i l'altra és la que ja faig habitualment i és la de seguir sent un músic funcional. És tot un bagatge que tinc i que n'estic molt orgullòs: Un cúmul de sentiments difícilment explicables passen dins meu tocant el 3d9f de Bonet i Moixí o el ball dels Gegants de la Ciutat i de l'Àliga a St Jaume, o la Marxa del Lleó de Reus entrant al Mercadal, l'estrena a plaça del Ball de Cercolets d'Igualada o amb La Carassa amb els meus alumnes...

Castell descarregat i gran celebració

Ha arribat el moment de respondre la pregunta: a Helsinki hi he vingut a buscar noves perspectives vitals i humanes i de moment no em puc pas queixar ja que, a més de tenir a les meves mans dos instruments finesos, nous amics i jugar a futbol als dilluns, i he trobat una cosa més important, que a més lliga amb la segona part de la pregunta: i al món?

però.. el cap de colla anuncia en segona ronda castell de 9, i al tanto que en ronda de pilars es vol tirar el pd7f!

I al món? Doncs una part sí que la sé, ja us la he dita, però, l'altra?? No la sé! la improvisació? potser sí, però..., potser aquest canvi de paradigma no és tan fàcilment superable...

És graciós haver de venir fins a Helsinki per descobrir que encara no sé que vull ser. Però no patiu estaré bé, de fet, potser que mai ho trobi, i sempre estigui buscant. Com diuen els escoltes (i jo ho he estat mooolts anys)

TAN COM PUC!


Links interessants:

El video d'una part del concert:



Fotos del concert:

http://galleria.dima.fi/Dance-and-music-events/2011-01-29-Kandiakatemian-improvisaatio

9 comentaris:

  1. M'alegro que poc a poc vagis trobant el sentit de la vida (musical?) !!! Però el que m'alegra més, és que hagis decidit buscar-ho, i no vagar tontament com molts.

    A més, fer música no és tocar i prou, sino reflexionar sobre el què i com es toca.

    P.D. Ja m'ensenyaràs a fer les veus guturals... hehehe

    ResponElimina
  2. Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
    has de pregar que el camí sigui llarg,
    ple d'aventures, ple de coneixences.
    Has de pregar que el camí sigui llarg,
    que siguin moltes les matinades
    que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
    i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
    Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
    Has d'arribar-hi, és el teu destí,
    però no forcis gens la travessia.
    És preferible que duri molts anys,
    que siguis vell quan fondegis l'illa,
    ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
    sense esperar que et doni més riqueses.
    Itaca t'ha donat el bell viatge,
    sense ella no hauries sortit.
    I si la trobes pobra, no és que Itaca
    t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
    sabràs el que volen dir les Itaques.

    II

    Més lluny, heu d'anar més lluny
    dels arbres caiguts que ara us empresonen,
    i quan els haureu guanyat
    tingueu ben present no aturar-vos.
    Més lluny, sempre aneu més lluny,
    més lluny de l'avui que ara us encadena.
    I quan sereu deslliurats
    torneu a començar els nous passos.
    Més lluny, sempre molt més lluny,
    més lluny del demà que ara ja s'acosta.
    I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

    III

    Bon viatge per als guerrers
    que al seu poble són fidels,
    afavoreixi el Déu dels vents
    el velam del seu vaixell,
    i malgrat llur vell combat
    tinguin plaer dels cossos més amants.
    Omplin xarxes de volguts estels
    plens de ventures, plens de coneixences.
    Bon viatge per als guerrers
    si al seu poble són fidels,
    el velam del seu vaixell
    afavoreixi el Déu dels vents,
    i malgrat llur vell combat
    l'amor ompli el seu cos generós,
    trobin els camins dels vells anhels,
    plens de ventures, plens de coneixences.

    ResponElimina
  3. ep!
    i una abraçada ben forta!

    ResponElimina
  4. Manu!
    Has de emportar algunes d'aquestes companyes de classe cap a Catalunya! Les necessitem pels castells que fem a Sants.
    Que continuis passant-t'ho molt bé! :D
    Una abraçada, Raul.

    ResponElimina
  5. Manué!

    M'ha encantat aquesta reflexió!
    Però, aquest castell de 8 que descrius detalladament, espero que no siguin dels nostres ja que per quints no perdem mai la forma (jejej)

    I no pateixis, ja està bé que almenys te'n hagis adonat que no saps el que vols ser... i arriba a ser interessant que hagis d'estar tota la vida buscant, és només així com no pararàs de provar noves coses i experiències!
    ànims i molts petons des d'aquí!

    ResponElimina
  6. Doncs...


    Recordava un 4d8 de color gris de l'any 2006 QUE LA VEU LIAR PARDA!!!!!

    ResponElimina
  7. Manu... Sí, sí, busca, busca... I com un laberint potser hi ha molts camins per sortir-ne. Si et serveix per pensar, en el meu cas no crec que la música sigui art. La música pot ser funcional a l'art. (Te'n recordes que m'emprenyava a estètica per coses així?) Però jo prefereixo fer coses molt millors que l'art (n'hi que diuen que no hi ha res millor), perquè el que m'agrada és l'experiència social amb la música. Per tant, jo busco sempre per aquí, i mai cap a l'art... malgrat molts puguin anomenar també art a això, no?

    ResponElimina
  8. aprofita, aprofita, aprofita
    viu, viu, viu
    coneix, descobreix, inventa..., i sigues feliç

    ...ostres! en el vídeo m'ha semblat sentir al gavino murgia!

    ResponElimina