Hi ha una sèrie d'esdeveniments que em perdré deixaré de participar-hi per coses de la distància...
Les Decennals de Valls, Carnaval, Professons de Setmana Santa (hi han bolos!!) i la festa major d'Hivern de Barcelona.
Tots els que em coneixeu sabeu que estic molt orgullòs de ser Santsenc (fins al punt, que en un possible referèndum sobre l'independència de Sants respecte Barcelona, possiblement votaria Sí!) però, visc a Barcelona.
Barcelona desperta dins meu una sèrie de sentiments contradictoris, però, hi ha un parell d'actes que encara em posen la pell de gallina.
Avui és Sta. Eulàlia la nostra Festa Major, marginada ja que és en ple hivern i no interessa, perseguida pels borbons ja que Rafael de Casanoves va defensar la ciutat amb el seu estandard al setge de 1714 (llincència històrica ajajajaj) i recentment "desprestigiada" pel nostre estimat ajuntafems, convertint-la en la "Laia" que és més modern...
Per sort, encara hi ha una sèrie de gent que es creu la festa i fa que alguns actes siguin dignes de les millors festes majors del País. Els protocols de l'àliga de la ciutat (ballant davant de l'altar de Sta Maria del Mar) el ball de les gegantes Eulàlia davant la capella a la baixada de Sta Eulàlia...
I a més, el diumenge de la festa encetem la temporada castellera de la millor manera possible: Matinades, Trobada Gegantera i Castells. Un d'aquells diumenges bonics de l'any.
M'enyoro una micona (molt poquet) i ahir se'm van creuar els cables i vaig fer la meva particular versió del Ball de Sta. Eulàlia. Aquí la teniu.
A Helsinki? O al món? O als dos llocs... sí, sí, millor als dos llocs, potser em serà més fàcil d'aclarir-ho.
Reflexió en forma de Castell (de 8):
El cap de pinyes tanca la pinya:
La setmana passada com ja fa dies que he anat explicant pel magnífic món 2.0 me la vaig passar a un lloc idíl·lic dels afores de Helsinki (Kallio-Kuninkala, Kunkula pels amics) amb una 20 d'estudiants del departament de folk de la Sibèlius. Vam estar 5 dies treballant diferents aspectes de les performances totalment improvitzades i 100% lliures: música (i cant) i moviments corporals per acabar fotent unes performances de 4 hores al museu de les cultures de Helsinki.
Terços s'ho miren i dubten una micona,
El primer dia era extremadament escèptic: tres profes un dels quals un actor/ballarí d'aquells que sempre penses que mai t'hi portaràs bé i dos músics. I sense saber ven bé com, em trobo tocant en un grup totalment incoherent sense baixos ni instruments harmònics o fent moviments de tot el cos seguint el dit, la mà, el peu, el cul o simplement cantant sense lletra...
Pugen Quarts i sonen gralles,
Poc a poc, però tot es va colocant a lloc, cada cop em sento més segur, m'atreveixo a seguir els moviments o fils argumentals que es van generant espontàniament al meu...
Entren quints i dossos.
Però arriba un nou moment delicat, els profes ens manen uns deures molt especials: fer un solo de 5 minuts sobre un tema personal i improvisat... en un primer moment tot comença a quadrar: passar-me 5 minuts tocant de manera improvitzada no m'ha de costar, a males els hi puc tocar una cançoneta nostrada (que no la coneixeran) i fer-hi variacions...
Acotxador colocat, tres passes i l'enxaneta fa l'aleta
Suposo que els professors em van calar desde el primer dia, i em van fer el solo l'últim dia, per tal de que tinguès més temps de plantejar-me què fer... passen i les improvitzacions: ara mitja hora 10 persones, ara 1 hora tot el grup, ara només instrumental i veiem els primers solos, i jo fins i tot trobo justificació al meu solo i el què faré: El meu creixement amb la música: a plaça, després començant a fer-me el xulito, la obsessió per la improvisació i finalment pujat dalt d'una cadira el mateix tema del principi una quarta amunt i tot ben brillant!!!!
Surt la canalleta espantada i tot trontolla Però quan pensava que ja tot anava bé, un dels solos em deixa esmaperdut: el tema d'un dels finesos és sobre el dolor què té envers la música, com és d'autocrític amb si mateix, fins al punt de no considerar-se músic... Començo a pair la informació i a fer una auto reflexió: com és que aquest paio que toca tan bé pensa això? qui sóc jo per considerar-me músic, amb quins sants collons puc dir que soc músic...
Quints i quarts foten de les seves i perden la forma
És més: què faig jo com a músic... només toco fent una clara funció: acompanyar a... i m'encanta, no ho deixaria per res del mon, però, aquesta "funció" és "art"? i la música és un art, no? per tant, jo hauria de ser un artista i com a tal tinc necessitat d'expressar-me. I Manu: vols dir que fent aquesta funció m'expresso? Surten dosos i quints i quarts i terços recuperen la forma
Cada dia, els professors ens havien fet xerrades sobre la seva vida professional, cada un d'ells ens va explicar com els hi va costar de trobar el camí a seguir, l'últim dia va apareixer en Kimmo Pohjonen, un acordionista sortit del departament de folk de la Sibèlius, especialitzat en la música improvisada, fa un xerrada on jo hi assoleixo els nivells màxims d'atenció de la meva vida, i poc a poc tot es va posant a lloc... Bàsicament ens explica la seva experiència amb la improvització i sumat a les altres 4 converses tot va començar a tenir sentit. A més fotem la millor performance que mai havíem fet fins al moment i el meu solo segueix el guió ja pensat, però amb una idea de rerefons diferent...
Quarts fora i terços sobre la pinya
Com a músic crec que he de tenir dues vessants, una és la que ocupara la meva "faceta" d'artista i que hauria de poder calmar les meves inquietuds com a tal i l'altra és la que ja faig habitualment i és la de seguir sent un músic funcional. És tot un bagatge que tinc i que n'estic molt orgullòs: Un cúmul de sentiments difícilment explicables passen dins meu tocant el 3d9f de Bonet i Moixí o el ball dels Gegants de la Ciutat i de l'Àliga a St Jaume, o la Marxa del Lleó de Reus entrant al Mercadal, l'estrena a plaça del Ball de Cercolets d'Igualada o amb La Carassa amb els meus alumnes...
Castell descarregat i gran celebració Ha arribat el moment de respondre la pregunta: a Helsinki hi he vingut a buscar noves perspectives vitals i humanes i de moment no em puc pas queixar ja que, a més de tenir a les meves mans dos instruments finesos, nous amics i jugar a futbol als dilluns, i he trobat una cosa més important, que a més lliga amb la segona part de la pregunta: i al món?
però.. el cap de colla anuncia en segona ronda castell de 9, i al tanto que en ronda de pilars es vol tirar el pd7f!
I al món? Doncs una part sí que la sé, ja us la he dita, però, l'altra?? No la sé! la improvisació? potser sí, però..., potser aquest canvi de paradigma no és tan fàcilment superable...
És graciós haver de venir fins a Helsinki per descobrir que encara no sé que vull ser. Però no patiu estaré bé, de fet, potser que mai ho trobi, i sempre estigui buscant. Com diuen els escoltes (i jo ho he estat mooolts anys)
