La muntanya russa dels Sentiments

Afortunadament l'ésser humà té una gran adaptabilitat als canvis. Si no seriem pell.


m'explico:


Si poguéssim representar els sentiments en una funció d'ones, (moment frik) veuríem que habitualment tenim unes funcions constants, sense gaires canvis. La rutina és un dels millors controladors d'aquest procés...

La "putada" apareix quan dins de la nostra vida hi entren coses no habituals. Poden sortir bé o malament, i aquest cap de setmana hem tingut una mica de tot.

Diumenge nit, ànims pel terra. Mas president (mama poooor) CiU quasi majoria absoluta, i Esquerra punxada terrible.

Dilluns, ahir, partidàs del barça i un 5 - 0 (gloriós). El millor xarop per superar les penes de diumenge.



No vull pensar en què ens hauria passat si el Madriz ens haguès guanyat...



Suposo que hauriem anat fent, xino xano, fins a tenir una nova alegria.

No?

De nou: Et Farem un Bombo!

I si el dijous al vespre no sabeu ben bé què fer...


sempre us podeu deixar caure pel CAT, Pl. Anna Frank, metro Fontana (L3)

a escoltar un concertet del duet, "Et Farem un Bombo"



percert és GRATIS!!


en concert al millor barri de tots!

més info! http://www.tradicionarius.com/

Les crestes ben amunt??

Un cap de setmana de molts km's.

Divendres amb Safreig (grandíssims!!) a Cabrils.

Dissabte tripleta: Cercavila Cerdanyola, Castells a Manresa amb els de Cerdanyola i nit al barri marítim a fer "el Quina Canya!"

I aquest matí castells a Cerdanyola.




Després de tan voltar per catalunya he tingut la "sort" de compartir actuacions amb 4 grups de grallers de colles castelleres (l'altre dia ja vaig rajar de les dels gegants i avui toca les dels castells); deixant de banda l'envergadura dels castells que feien, només un d'aquests 4 tenia unes gralles q tocaven el toc de manera quasiacceptable. Les altres tres feien PENA.

Realment volem que el mon casteller sigui part del patrimoni immaterial de la humanitat si la música "ritual" està molt mal tocada?

Volem que "s'institucionalitzi" que un cop s'acabaven les actuacions s'hagi de ballar la puta polca d'ours tan sí com no?

Perquè els grallers no son (m'agradaria no incloure'm en aquest sac) prou conscients del nivell que tenen? En una colla castellera hi ha moltes maneres de participar a un castell, i de la mateixa manera que no tothom va al tronc crec que també hi hauria d'haver-hi uns criteris prou clars en quant als músics.

I al loro, que no tot passa per llogar grups!

Warsaw – Bar Sovilla o Varsòvia (pels amigotes)

El viatget va començar un bon dia amb la trucada d’un bon músic i millor persona (l’Oriol Mestres). Aquell dia però, el menda s’havia deixat el mòvil a casa i la bona notícia diria que em va arribar a travès de l’Heura. Vaig aconseguir parlar amb l’Oriol i em vaig liar a muntar el grup (ja que el meu grup no podia venir-hi ningú).

Després de dos dies d’infart, perseguit per en Toni Lucena (“Toñi” en Polonès) i perseguint als afortunats que vindrien de viatge amb mi; vam aconseguir muntar un mexambrat: 4vents, Canya d’Or i Bufandes.

El seguent record el tinc ara fa una setmana, despertant-me a les 3 del matí per anar a buscar un nit bus que ens havia de portar a l’aeroport del prat per agafar un vol direcció Zurich que al seu torn ens havia de portar a la capital Varsòvia.

I el mateix dimecres, a quarts de quatre de la tarda, ens plantàvem a l’hotel que era un edific reconvertit: antingament era la seu del sindicat de professors del Partit (Polònia va estar sota una dictadura comunista). Aquella mateixa nit vam anar a sopar amb la ideòloga de tot el projecte “l’Ewa” i vam aprofitar per fer un tour turístic per la ciutat.

En aquest viatge, l’arquitectura no ha sigut pas la meva principal preucupació, i realment un cop tornat, he vist que de la ciutat tinc pocs records: Diguèssim que el 1944 entre els Nazis, i els Russos van arrassar tot el centre de la ciutat. I tot el centre ha estat reconstruit. Però hi ha com dos centres: el centre “antic” i el centre “cultural”. Nosaltres bàsicament ens vam moure per l’antic, un gran passeig amb diferents edificis guvernamentals i unis a banda i banda. Uns carrerons entranyables amb una alta densitat d’esglèsies per metre quadrat i una plaça amb una sireneta al mig, i tot d’edificis de colors als voltants.

Tornant al sopar, vam descobrir tot de coses interessants: les cerveses no es beuen per copes, o canyes: es prenen de mig litre en mig litre. Hi ha molts tipus de vodka, i ells el fan anar com si fòs aigua (ei, però després del xarrup se foten suc de grosella!!!).

El dia següent vam poder dormir fins que s’acabava l’esmorzar de l’hotel (s’acabava a les 10 i nosaltres a les 10 menys 5 minuts ens hi presentàvem!!! No fos caaas!!!!). Aquell matí vam tenir el primer contacte amb els gegants que haviem anat a acompanyar!! (que no us ho havia dit??, la història era anar a acompanyar als gegants del Chopin i la Georges Sand, que els havien estrenat com a un dels actes de commemoració del bicentenari del naixement del pianista polonès) (en Gerard Pouget us explica al seu blog millor que jo la història d’aquestes figures)

El contacte amb els gegants (per si us havieu perdut) va ser al conservatori local. Un cop els vam haver vist després d’haver buscat una flautista que ens havia fet una foto i havia parlat amb castellà amb nosaltres… vam decidir passar tot el dia patejant pel centre (de Dia) dinant menjar tradicional polonès: pastes i pizzes! (era un xiiist!!!). Després de dinar, les estones d’oci es varem acabar, i vam tornar cap al conservatori per fer la primera super cercavila amb les figures.

La cercavila va ser d’allò més juantxi, que si teniem permisos, que si no en teniem, que si ens sobrava temps i aprofitavem l’avinantesa per anar a fer un cafè (i una visita al WC una mica desafortunada) i finalment vam acabar de tocar davant la porta de l’òpera! AL LOROOO!! Que ja hem fet sonar la gralla a l’òpera de varsòvia... el problema el vam tenir quan ens van sortir de dins la òpera 4 goriles amb cara de pocs amics, però per sort, la ideòloga de tot el tinglado va sortir a protegir-nos i a negociar amb dits gorioles que podriem tocar enfocant l’instrument cap enfora. Després de tot el xou vam sortir amb la filla de l’Ewa i el seu promès (no en recordo els noms) una parella que en el futur ens donaria grans moments.

L’endemà jo vaig ser un dels “escollits” per anar a la recepció oficial, d’aquí en vam treure vàries coses bones:

- El crit de TOOOOÑÑÑÑIIIIIII!!!!!

- Una copeta de champage francès i el xou d’obrir l’ampolla

- Uns regalets preciooosos

- I una magnífica visita per les vísceres de l’òpera varsoviana!!

A més, també vam coneixer el president de l’institut chopin, un dels que havia fotut més peles al projecte i ens va explicar com de fantàstic era el compositor polonès.

La tarda la vam aprofitar per anar a fer unes magnífiques fotos al monument de Chopin situat en un parc a 20 minuts de bus del conservatori… Fent les fotos l’Oriol i un servidor vam aprofitar per fer campanya per la declaració del fet casteller com a patrimoni de la humanitat. (sisis, ja sé que som uns pesats i uns friks, i que un acte de índole merament gegantera els castellers sobràven… però, ja sabeu que soc un frik i n’estic orgullòs de ser-ho!! I a qui no li agradi: 2 pedres).

Després de la sessió de fotos, vam començar la segona cercavila, encara més juantxi que la del primer dia. La vam emmarcar dins dels actes d’un festival de masurques poloneses, i vam tenir la sort d’escoltar la tradició polonesa viva: ens vam tornar amb un grup d’avis polonesos que tocaven masurques interminables amb violí, acordió i bombo i triangle!! La cercavila que havia d’arribar a l’auditori d’allí (no en recordo el nom) no va fer ni la meitat del recorregut previst, però vam tenir la sort de ser gravats per un documental tocant el ball dels gegants com a 3 vegades i mitja.

Vam acabar la nit al festival de masurques, personalment prefereixo la manera de ballar més mediterrània: menys voltes i més agarraeets!!

Lu dia sigüent vam anar a visitar el museu de la insurreció del 44. Explicava com els nazi amb la passivitat dels russos comunistes havien deixat varsòvia en ruines. Un exemple de com s’ha de tractar la memòria històrica, i no el que es preten fer en aquest país!!!

La tarda va acabar intentant colant-nos a l’edifici més alt de varsòvia, per unes escales d’incendi, i la nit sopant amb la Magda i el seu company (molt bona gent) acabant al mateix festival de la nit anterior, i de camí a l’hotel fer una parada tècnica amb la filla de l’Ewa i el seu xicot, reconvertint l’adrià al mon dels castells i dormint molt poques hores abans d’empendre el viatge de tornada.

TOMA YA!

Els que hagueu arribat fins aquí baix felicitats!! Ara a continuació us aniré detallant 4 coses bàsiques del viatge:

L’equip humà:

- Coordinadora de Geganters de BCN: Toni, Josep Maria i Èlia, Jose i l’Helena (la princesa pinguina)

- Agrupació de Colles Geganteres de Catalunya: Santi i Pilar, Adrià, Rober i Àlex (els nens de l’expedició)

- Deskonieks, els grallers: Jaume, Oriol i Joana

- Organitzadors Polonesos: Ewa, Magda i Jasiek

- Altres personatges a destacar: La filla de l’ewa i el seu xicot! Un paio que tocava la tuba i treia foc per la campana, la flautista de la foto, i certa ballarina que va tenir mal de panxa (jojoj)

Grans moments:

- intents de copiar un video clip d’en quimi portet a tots els llocs importants

- certa febre pilanera, durant el dia i de nits

- el ball dels pinguins, al toc d’inici de l’any q ve

- cert contracte firmat en un tovalló de paper (com el Messi) i les posteriors converses en llocs més privats

- Txeee quines pierneesh

- La planta 27 i les reparacions del sector jove i gralleru

Coses que heu de saber si mai aneu a polònia:

- la traducció de ets molt guapa és: ieshtak pieuknak

Grajazz santornem'hi

Warsaw "txeee, queines pierneesh"

Molts dies d'abandó del blog sense cap justificació.


primer intent de reavivar-lo i reanimar-lo.

Han sigut 5 dies molt intensos. Moltes patejades, molts moments còmics, moltes tonteries, moltes cerveses, molt de fred i de descobriments de nous amics.


Jo, abans de fer una crònica una mica més elaborada us deixo amb una gran foto.

La nova formació per fer sortides internacionals. Deskonieknats (desaFInats) i els primers en tocar a l'òpera de Varsòvia




foto manllevada de'n Josep Maria Blanes

Adéu Amerique!!!

Últim post desde l'altra banda del toll! (charcu en català vindria a ser toll)

Avui hem passat el dia a Montreal, havent vist ja dues zones de la ciutat, avui n'hem anat a visitar tres més! Una molt bé i les altres dos, en argot casteller han sigut intents desmuntats.

El dia a començat anant al Quartier Latin, al Parc de la Fontaine i finalment al Plateu del Mont Royal. El parc aquest ha sigut un grandíssim descobriment, ple d'esquirolets, un oasis de tranquilitat a dos parades de metro de l'estrès dels macro edificiots. L'altra cosa que ens ha agradat moltíssim ha sigut el barri del "Plateau del Mont Royal" (plató del mont ruaial) (mireu la foto de sota) tot de carrers, amb casetes de només tres plantes, amb uns jardinets molt petits a peu de carrer i uns parterres al mig del carrer amb tomaqueres, o floretes, o enciamets. Molt bonic.

Les activitats de la tarda, però, no han acabat de funcionar tan bé. Hem aprofitat el nostre super passe de tres dies de viatges al metro, per anar a una illa de davant la illa més gran (on es troba montreal) on segons el mapa hi havia un mirador "Santa Helena". El cas és que hem arribat a dita illa i ens hem trobat un festival de "música" electrònica, i que el nostre mirador estava dins del putu festival, i s'havien de pagar 10 dolars. Hem girat cua, i hem intentat anar al jardí botànic (que ens el va recomanar un dels catalans que ens hem trobat per aquí).
Hem tornat a agafar el metro, hem arribat al jardí botànic, i oooo, desolééé, a les 5 tancava!!!! Hem aprofitat per fer unes fotos davant l'estadi dels jocs olímpics.

I hem anat a fer la nostra activitat preferida a Montreal: hem comprat un parell de llaunes de cervesa (ben dolenta) i ens hem acabat unes patates que teniem comprades fora el carrer, a les nostres cadires preferides de l'Alberg. Què fácil és ser feliç no?


Ara bé, després de tants dies foten el kràpula per l'altra banda del món, hi ha una part de mi que s'hi quedaria in eternis: no tenir responsabilitats és una cosa fantàstica, i crec que em podria acostumar a viure a Montreal o a la ciutat de Québec; però n'hi ha una altra, que ja té ganes de tornar a la rutina: el meu llit, el meu coixí, els lavabos de casa, els dinars de diumenge de la mare, els bolos amb els quatrevents, tornar al cole, els assajos de castells, els castells, i sobretot, retrobar-se amb aquelles persones estimades!


així que, si tot va bé, dimarts al vespre, ja seré a casa!!



Molts petons a tots!!